Hipòcrites.

El passat dijous, les notícies de Cuatro, les que presenta i dirigeix Iñaki Gabilondo, finalitzaven amb una fotografia que mostrava unes faveles que estaven tocant a tir de pedra d’una urbanització de luxe (com veieu estan separades per un mur). La imatge anava ampliant-se fins que mostrava la crua realitat, els més pobre cara a cara amb els més rics. A una banda, milers de persones apilades, entre misèria, pobresa i marginació. A l’altra, super pisos, piscines en cada planta i molta ostentació; la imatge era clara, contundent i demolidora, a parts iguals.

Doncs bé, fins a eixe punt tot clar. Podria haver segut qualsevol part del món, qualsevol ciutat del món, però crec recordar que era una ciutat de Sud Amèrica. Podria assegurar que era Brasil, però realment podria ser un altre país; per al cas poc importa.

Estareu preguntant-se per què vos conte tot açò, doncs perquè no entenc com Cuatro preten fer-nos reflexionar sobre aquesta imatge, sobre la societat desigual que provoca aquestes diferències, que enfronta a la pobresa davant la seua crua realitat; i després el grup mediàtic al que pertany, Prisa, té un política de desacreditar, bombardejar i menysprear tots els governs sud americans que segueixen una línia rupturista amb l’status quo establert per les potències i les multinacionals. Com, des del País (diari del grup), els articles tiraven amb bala contra Veneçuela, Cuba, Bolívia, Equador i tot allò que pretengués anivellar la balança desigual que existeix entre rics i pobres i que en el continent americà és bastant significativa (no ens hem d’oblidar d’Àfrica).

Aleshores, en què quedem?, si les polítiques que es couen al continent, des de ja fa un temps, són de canvi, d’adquirir dignitat, de lluitar pels drets dels més desafavorits, de sentir-se part d’un projecte i de tenir veu, més enllà del que manen els poderosos; i si els grups Prisa ha estat un dels perseguidors i intoxicadors d’això mateix. Per què ara arriben i a les notícies ens posen la fotografia? Què ens volen vendre amb això? Són tan hipòcrites?. Doncs sí, ho són tan que fa fàstic veure’ls i escoltar-los; i vos ho diu un que, per A o per B, sempre veu, escolta o llig, entre d’altres, a aquests del Prisa.

La Raiz + La Gossa Sorda.

L'amic Pablo de les Corts (Barna) ha penjat aquest vídeo de la col·laboració que han fet la gent de La Raiz i de La Gossa Sorda. He de reconèixer que no coneixia a aquests de la Raiz, però m'ha agradat molt la cançó (Raíces) i l'estil que desprenen. Gràcies a Pablo pel vídeo. Ja direu que vos sembla.

Sobre José María Cuevas (Ex-president de la patronal espanyola)

Avui, Javier Ortiz li dedica un article, en la seua secció de Público (El dedo en la llaga), a l'expresident de la patronal espanyola. Com sempre, molt clarificador.

Cantaba el francés Georges Brassens con mucha coña que “los muertos son siempre gente estupenda”. No es un vicio específicamente hispano: basta con que alguien se muera para que los mismos que lo ponían en vida cual chupa de dómine se dediquen a decir (ante el gran público, claro) que era una gran persona, un benefactor, un prócer, un pilar de la democracia, un adalid de la libertad y ni sé cuántos ditirambos más.

Se cuentan con los dedos de una mano los que ayer tuvieron el valor de mantener sus opiniones de siempre, recordando algunas peculiaridades de la biografía del ex presidente de la CEOE. Por ejemplo, que fue un falangista convicto y confeso, muy colega de Rodolfo Martín-Villa, con quien trabajó codo con codo en los sindicatos verticales del franquismo, cosa de la que, al igual que su amigo, jamás se autocriticó. Por ejemplo, que nunca fue empresario, por mucho que dirigiera la organización del gremio: fue, eso sí, burócrata de varias empresas, antes de convertirse en el principal burócrata del empresariado. Por ejemplo, que durante la Transición se dedicó a poner zancadillas a todos los ministros de Economía de Adolfo Suárez, a los que consideraba perversos socialdemócratas, porque a él lo que le iba era la derecha pura y dura. Por ejemplo, que se pasó la vida tratando de recortar los derechos de los trabajadores. Por ejemplo, que nunca tragó el autonomismo del Estado español y que llegó incluso a reclamar que se suspendiera la autonomía de la Comunidad Autónoma Vasca, sometiéndola a un estado de excepción. Sólo le conocí en su larga trayectoria una decisión feliz: la de jubilarse.

Se suele manejar en estos casos un argumento que me parece especialmente bobo: “No digas esas cosas de él, porque ahora no puede defenderse”. ¡Pero si se las dije decenas de veces cuando estaba vivo y nunca mostró el menor deseo de desmentir ninguna de ellas! ¿Qué debería hacer ahora yo, si no? ¿Desdecirme?

La conversión de los muertos en tabú (de los muertos recientes, porque pasados unos cuantos años hay ya de nuevo libertad de despotrique) representa uno de los fenómenos más hipócritas de nuestra cultura. Es detestable.

El derecho al delirio.

Disculpeu la velocitat de publicació, però no puc deixar de penjar aquest magnífic vídeo que m'ha passat el meu amic Natxo.

Realitzat per Nerea Ganzarain.
Música: "Bosques de mi mente"
Veu: Eduardo Galeano

Mireu que pensa MinutoDigital sobre la festa per la independència que comença demà a Castelló de la Ribera. Es poden dir més bajanades en un text de 20 línies?.

"Fiesta separatista de Maulets, con la presencia de Soziedad Alkoholika, en Valencia"

La organización radical Maulets celebra estos días su 20 aniversario con una gran fiesta “por la independencia” en Villanueva de Castellón, una localidad gobernada por Izquierda Unida que apoya las celebraciones.

Maulets, grupúsculo que ha destacado por su actitud violenta y antisistema, ofrecerá durante esta fiesta varias actividades, entre las que destacan los conciertos musicales. Como no podía ser de otra forma los incombustibles Soziedad Alkolica han sido invitados a los actos, lo que demuestra la estrecha relación entre el grupo musical y los grupúsculos radicales.

COMIENZAN LAS PROTESTAS

Maulets está también vinculado con los diversos grupos okupas que campan en Cataluña. Para conocer diversas experiencias han invitado a “compañeros” de Berlín y “Euskal Herria”. No sería de extrañar que las banderas sobre el acercamiento de presos ondeasen en Villanueva de Castellón esos días.

En principio ya han comenzado las protestas contra la actuación de Soziedad Alkoholika. La organización Democracia Nacional mediante un comunicado de prensa ya ha instado “a las autoridades locales y políticas de Villanueva de Castellón a la denuncia pública, al rechazo institucional y al impedimento de la actuación, ya que se realizará en un recinto público, tanto a este grupo musical como a otros similares que hagan de sus canciones apología del terrorismo con la consiguiente humillación a todas las víctimas.” La organización también anuncia que “si las medidas anteriores no hacen frenar esta actuación de odio e intolerancia, nos dirigiremos a la sociedad civil de Villanueva de Castellón, y a toda la valenciana en general, al igual que hicimos en la localidad de Miajadas (Caceres) en el 2006, con reparto de miles de octavillas informativas acerca de este grupo y sus canciones, y la implicación de estamentos públicos para que la presión social haga desistir a los organizadores de tal actuación.”

Esta noche hay una fiesta...

El Govern de Zapatero, polítics de tota indole i demés “especies protegides” de la fauna mediàtica d’aquest estat estan com bojos per no haver segut convidats a la reunió del G8. Aquests que pretenen refundar el capitalisme (quasi res porta el diari!) i fer front a la crisi; volen arreglar el món, per a que els mortals ho entenguem.

Doncs bé, en eixa reunió, després de milers de gestions i de fer els ploramiques pels racons institucionals, no estaran. De res serveixen les paraules de recolçament de Barroso, Brown i Sarkozy, qui convida és l'organitzador i a Bush ja se li ha oblidat per on para la piel de toro (dret d'admissió ha dit el ianqui). Ells, que es pensen el melic del món, i que han estat educats per a ser els més grans del món mundial, no podran refundar el capitalisme, llàstima!. Potser, amb una campanya de Cuatro rollo podemos i enviant a la reunió a Rafa Nadal, Pau Gasol i Fernando Alonso els hagueren fet més cas.

Si revisem la història del món, en els últims cinquanta anys els espanyols no han tingut cap influència en les grans decisions mundials. O molt m’equivoque, o la única cosa de rellevància mundial on ha participat l’Estat Espanyol és la intervenció en els Balcans, la de l’Afganistan i la famosa i cruenta ocupació de l’Irak (corregiu-me si m'equivoque); intervencions militars, ai!, no, perdo... missions de pau. I algun que altre toc de l’opinió internacional per superar records negatius en matèria de drets humans i protecció del medi ambient.

Amb la il·lusió que posava Aznar (Ansar, per als amics) en la foto de les Azores. Ell, que pensava que per fi algú havia posat a España en el lloc que es mereix en la història. Que un nou “caudillo” havia tornat per a redimir els pecats de tots i cadascun del espanyols. Pobre miserable!.

En resum, que per a pegar tirs i fer la feina bruta en recondits racons del món sí, per a això si que pinten en les agendes dels poderosos. Però quan toca fotre el nas en assumptes que si que afecten al futur de la gent i del planeta, no els volen per a res. Que difícil és acceptar que tots els teus amics han quedat per fer una festa, i tu que els has torcat milers de potades no estàs convidat.

Minories i poc més...

Per tots és conegut i per alguns patit, el fet que el PP té la majoria absoluta al País Valencià. En les darreres eleccions arrasaren de forma clamorosa, tan es així que aquesta terra, a la que ells anomenen comunidad, s’ha convertit en una mena de coto privat de caça on ellos y ellas fan i desfan sense més contemplacions que el seu propi benefici polític i econòmic.
Però d’això, a considerar una minoria els docents i els centres que s’han mobilitzat contra la ridícula llei que obliga a impartir l’assignatura de ciutadania en anglès, és massa. Es considera, que un 90% dels equips directius dels centres de secundària de tot el país s’han declarat contraris a aquesta floritura del conseller Font de Mora. Aquest, xulesc com és, considera que no es pot legislar en base a minories i que aquestes no poden controlar les decisions que es prenen en matèria d’educació. Predicame Antón..., que diuen els castellans.
Podran tenir la majoria absoluta a les eleccions, però eixa llei és ridícula i absurda i així ho han manifestat la gran majoria (90%) del professionals de l’educació. Encara que al Fountain of blackberry, com ell mateix s’ha anomenat, això de les majories i les minories no li quede molt clar. Pobre d’aquell que no controla d’anglès ni de percentatges; pobre.

Feliu Ventura.

M'agrada molt aquesta cançó i em sembla molt original el vídeoclip que va fer el Feliu. A més, l'altre dia me la regalaren i vull compartir aquest regal amb tots vosaltres.

Julio Cortazar.

Escodrinyant per la nova web de literatura que he descobert (o que em va presentar el Rafael Reig a traves del seu blog, segons ho mire), he trobat un graciós relat de Julio Cortazar; Lucas, sus pudores, s'anomena. Espere que vos agrade.

Rodolfo Walsh.

Per casualitat, llegint el blog personal de Rafael Reig (Público), he trobat la recomanació que fa d'un conte de Rodolfo Walsh, Esa mujer és titula. Si teniu uns minutets feu-li una llegida que paga la pena, jo l'he trobat força interessant. Ja em direu que vos sembla.

Qui els citarà?

Ser independentista, declarar-se i actuar com a un antimonàrquic és perseguit per l’espanyolisme més ranci i no tan ranci, com si d’autèntics criminals (creminals, diria ma iaia) és tractés. De seguida, és fan grans debats a les televisions (ahir el programa de Telecinco, la Noria, plantejava la següent pregunta: el rey es de derechas o de izquierdas?, veure per creure), els tertulians fan grans anàlisis i tota la maquinaria repressiva de l’Espanya més casposa (la que controla aquest estat mane qui mane) es posa a funcionar per a no deixar impune un delicte tan greu comés contra la constitució y nuestro estado de derecho. Els falta temps per a cridar a declarar a l’Audiència Nacional a tot aquell que es pose al seu punt de mira.

Doncs bé, mireu bé la foto. Mireu a la colla de porquets que estan cremant una estelada. Símbol, que tot i no estar reflectit en cap constitució, ni cap llei, representa a moltíssima gent, moltes persones ens sentim identificades amb ella i la considerem un símbol democràtic; de fet, més democràtic que l’estanquera que representa la Nación Española, que ens agrade o no ens hem de tragar tots els dies i el que proteste ja sap el que li toca.

A aquesta colla de cafres ningú els citarà, ni els acusarà, ni els detindran, tot i que canten el cara al sol falangista, o aixequen el braç amb la salutació a la romana, o li diguen al rei traïdor, no seran imputats per cap delicte. Ells que vertaderament odien la democràcia (ni tan sols saben que significa el terme, es clar) i la diversitat, que són racistes i assassins ningú els dirà res. Així de cert i així de trist.

En dies tristos i grisos, cal somriure

Aquests dies no estan siguent molt potable, ni per l'oratge, ni per la meua salut, ni per als meus sentiments. Per això, he pensat que al mal temps bona cara. Vos deixe la millor imitació, per a mi, que han fet els mestres de l'absurde de Muchachada Nui. Avui Manu Chao.

12 d'octubre, res a celebrar

9 d'Octubre passat per aigua i per l'assetjament policial.

De diferent podríem qualificar la diada del 9 d’octubre que hem celebrat avui a la ciutat de València. Tot i que el clima meteorològic no ha acompanyat gens ni miqueta, ha estat el clima policial, que s’ha respirat a l’inici de la manifestació, el que ha condicionat la convocatòria feta per l’esquerra independentista.

Encara no eren les sis de la vesprada (hora d’inici de la manifestació), quan un gran nombre de anti-avalots de la policia espanyola identificava, escorcollava i requisava "los palos o armas blancas", on anaven nigades les estelades, als companys independentistes que intentaven acudir a la cita. Una intimidació en tota regla i avís a navegants: no vamos a pasar ni una!. Tota persona que intentava accedir-hi era assetjada. Realment, s’han viscut moments de certa tensió i d’incredulitat entre els assistents. Una vegada més han deixat pales quin és el seu tarannà democràtic. L’any passat ho demostraren (no s’oblideu dels gravíssims fets del Parterre) i aquest anys ho han tornat a fer. Tota la informació sobre els fets en Alerta Solidària.

Amb tot, la manifestació ha pogut transcórrer sense incidents i, ara sí, el mal oratge ha fet acte de presència, això sí sense apagar el to festiu i reivindicatiu del bloc independentista.

He de mencionar i felicitar als companys que aquest matí han desplegat una macro estelada des d’una façana al pas de la processó cívica farcida de feixistes. Una gran acció en el centenari de l’estelada. Qui deia que la Reial Senyera no s’inclinava davant de ningú?.

Els agrade o no, l’independentisme combatiu a la ciutat de València surt i pren els carrers. Contra el mal oratge i la seua repressió, nosaltres oposem treball i lluita. Nosaltres decidim independència!.

Cliqueu-li

Tota la informació sobre la propera festa per la independència a Castelló de la Ribera ací.

Celebra amb nosaltres la festa per la independència.

Maulets, 20 anys en lluita!

www.maulets.org