dimecres, 10 de juny de 2009

My first week in North of Ireland.

Quan Gerry Adams, líder històric del Sinn Féin, va comparèixer davant els mitjans de comunicació després de signar, in extremis, els acords de Divendres Sant o Acords de Belfast (14 d'abril de 1998) entre el govern britànic, el govern irlandès i diferents partits polítics nord irlandesos, va dir que el més fàcil de tot el problema era signar eixos acords, el més difícil, però, construir una pau que durés i que posés fi a tots els anys de conflicte; respectant els punts clau de l'acord que s'acavava de signar.

Han passat més de 11 anys des d'aquelles declaracions i les coses al nord d'Irlanda han canviat. La violència ha disminuït considerablement entre les dues faccions (republicans i unionistes), les tropes britàniques, tot i que l'ocupació és manté, ja no patrullen els carrers i Belfast, almenys per als estrangers, és una ciutat oberta al món.

Així però, la realitat dista molt de ser tan meravellosa com almenys pareix a ulls d'un visitant. Els acords, almenys per la part britànica i unionista, s'han incomplert repetidament i cada vegada que s'ha volgut donar passes endavant, la violència entre les dues faccions s'ha repetit constantment. Tot i que la part més mal parada, com els darrers 800 anys, continua sent la repúblicana/nacionalista irlandesa. La violència ha deixat de ser política, per passar a ser violència futbolera o comú. Eufemismes que amaguen un rerefons d'anys i anys de dominació britànica i resistència republicana. Sense anar més lluny, la setmana passada, poc abans d'arribar jo ací, un grup de 30 individus, identificats com a unionistes aficionats del Glasgow Rangers, assassinaven d'una pallissa davant de la seua dona i fills a Kevin McDaid, aficionat del Celtic i membre reconegut de comunitat catòlica de Coleraine (comptat de Derry), mentre cridaven: Som de l'UDA (Associació de defensa de l'Ulster) grup paramilitar lleialista. El seu fill a declarat que prop dels fets hi havia una patrulla de la policia que no va fer res per evitar el linxament, així estan les coses.

Caminar pel centre de Belfast és fer-ho per una ciutat europea, amb comerços, cafeteries, restaurants, centres comercials i una oferta cultural envejable. Però quan hom s'allunya d'aquest centre, on es mesclen les dues comunitats, i s'apropa als barris, veu ràpidament que eixes ferides històriques continuen vigents i resten en una extranya calma que sembla que en qualsevol moment poden encendre una nova flama de violència.


La ciutat està dividida en quatre zones: East Belfast i South Belfast de majoria unionista i West Belfast i North Belfast de majoria republicana nacionalista, encara que en les quatre zones es localitzen grups d'ambdues comunitats, això sí separades per murs, càmeres i centenars de metres de filferro.

La primera tarda que vaig voltar per Belfast vaig fer una xicoteta incursió en East Belfast i vaig comprovar com les Union Jack, les làpides commemoratives, els mausoleus i els murals amb encaputxats, fussells i símbols dels grups paramilitars, que durant dècades han estat recolzats pel govern i els serveis secrets britànics, adornaven el barri. L'atmosfera: freda, distant i solitària pels seus carrers. El capvespre ajudava a fer-la més melancònica i desconfiada.
El moment més impactant i emotiu, però, ha estat la visita guiada per West Belfast, barri republicà. El tour et fa una volta pels llocs més significatius del conflicte polític al barri, seguint Fall Road, carrer principal. Els murals que adornen moltes de les parets de les cases, a diferència de la part unionista, on són més violents, no tenen eixe aspecte tan fantasmagòric i eixa violència implicita. Encara que també, com a East Belfast, els mausoleus i les làpides descansen en molts racons del barri.

Moltes són les històries que tenen per contar aquests carrers i aquest murs, molta violència i molta mort. Però hi ha dos que, almenys a mi, m'han deixat una sensació de tristesa i m'han fet pensar aquest dies.

La primera, la de Ciaran Nugent. En la dècada dels seixanta i setanta del segle passat, els britànics tractavem als militants de l'IRA (Irish Republic Army) com a presoners de guerra i eren recluits en un camp de concentració situat a les a fores de Belfast. El govern britànic va decidir crear els blocs "H" a la presó de Long Kesh, mòduls de màxima seguretat on els militants de l'IRA serien reclosos a partir d'eixe moment. En aquest mòduls, els militants deixavem de ser presoners de guerra per passar a ser presoners comuns, per tant havien de dur l'uniforme que els donavem. Els volunteers de l'IRA veieren que la condició de presoners comuns els anava a portar conseqüències negatives envers la consideració que el poble, que fins a eixe moment els recolzava a mort en la lluita, anava a tenir sobre ells, anavem a pedre legitimat. Ni eren, ni es consideraven delinqüènts, eren freedom fighters i no anavem a donar-li eixe plaer a les autoritats britàniques. Nugent fou el primer militant empresonat que es va negar a dur l'uniforme reglamentari de presoner i tan sols es tapava amb dues mantes. Començava així la rebelió dels homes-manta (Blanket protest), des d'aleshores també es negaren a anar al bany, fent les seus necessitats a la mateixa cel·la i escampant-les per la paret. Aquesta mesura tan desagradable la prengueren perquè era durant els viatges al patí i als banys quan els carcellers aprofitaven per fotre'ls pallisses i maltractar-los. De la mateixa manera tan "bruta" volien denunciar la seua situació i que el món coneguera el que passava dintre d'aquells mòduls. (El vídeo que vos penge es pot veure a aquests homes amb les mantes i la merda per les parets). Malauradament, Ciaran Nugent fou trobat mort en l'any 2000 en un riu víctima de l'alcohol, trista via de fugida que va triar per pair els records i tot el que va viure en aquella època.

L'altra història, com no, és la de Bobby Sands. El comandant Bobby Sands, com molts de vosaltres sabeu és, probablement, el militant més conegut de l'IRA arreu del món. Sands va iniciar en 1981 una vaga de fam junt a altres companys per a demanar certs drets a les autoritats ocupants. Veient que la primera vaga de fam, iniciada per Brendan Huges i altres sis companys i la protesta dels homes manta tan sols havia portat falses promeses per part del govern de Margaret Thatcher i quasi porta a la mort a Sean McKenna, l'1 de març de 1981, Sands iniciava una vaga de fam indefinida que el portaria a la mort -sabuda- seixanta-sis dies després del seu inici amb vint i set anys. Les demandes eren: status de presoner de guerra, no dur l'uniforme de presoner comú, dret a organitzar el temps i els horaris, dret a reunir-se, una visita i una carta setmanal i la restitució de tots els drets perduts durant la protesta. L'estratègia, després de la jugada fosca de la "Dama de Ferro", era que comencés la vaga un pres cada quinze dies. El resultat final fou: 75 militants es presentaren voluntaris, deu vaguistes morts, entre ells Bobby Sands, i altres en coma a les portes de la mort, només l'escandol internacional i les pressions de la gerarquia catòlica a les famílies per alimentar els presos, posaren fi a la vaga -en contra la voluntat dels presos-. Durant el temps que estigué en vaga de fam i gràcies a una jugada estratègica del moviment republicà, Sands fou presentat com a candidat al parlament. Va guanyar eixes eleccions i es va convertir en membre del parlament fins a la seua mort el cinc de maig de 1981. Però Bobby va passar a història no només per ser un membre de l'IRA que va portar una vaga de fam fins a les darreres conseqüències, sinó que fou un personatge molt popular i admirat en la comunitat republicana. Tot i la seua juventut, era la segona vegada que passava per la presó, va escriure poemes (els escrivia en paper de fumar que s'amagava a l'anus per a poder-los treure dels mòduls "H", va aprendre i ensenyar gaèl·lic i es va convertir en tot un símbol de les reivindicacions dels presoners de l'IRA i de la causa republicana. Hi ha una frase seua que adorna un mural commemoratiu que es pot veure des de Falls Road que diu: La nostra venjança serà el somriure dels nostres fills. (Al vídeo també surten imatges de les revoltes que va desencadenar la seua mort i el seu soterrar).
Són només dues històries dels milers que pot contar aquest trosset de la terra d'Irlanda. Una terra que té entre els seus símbols la bandera tricolor. El verd de la tradició gaèl·lica/celta, el taronja (orange) de la tradició protestant i el blanc que significa la pau entre les dues parts. Una bandera que oneja en moltes parts del nord d'Irlanda i en molts barris i carrers d'aquesta extranya ciutat anomenada en gaèl·lic Béal Feirste, malgrat que, enacara, avui, són una terra ocupada per l'invasor britànic.
Fotos:
1. A prop del port, creueant des del centre de la ciutat a East Belfast.
2. City Hall, centre de Belfast.
3. Mural Unionista en un col·legi d'East Belfast.
4. Mural que recorda a Kiran Nuget, primer militant que es va negar a vestir la roba de presoner comú. Falls Road, West Belfast.
5. Part del mur que envolta West Belfast. En algunes parts arriba als 12 metres d'alçada i té 4 quilometres de llarg.
6. Mural recordant a Bobby Sands pintat en la paret lateral de la seu del Sinn Féin.
7. Làpida que recorda els vaguistes i els dies que aguantaren fins a la seua mort. Mausoleu als volunteers caiguts en la lluita, cementeri catòlic de West Belfast.

1 comentari:

Arina ha dit...

Vaja noi, t'hi has lluit, t'ha costat posar-t'hi però un cop ho has fet, senzillament interessantíssim. No puc imahinar-me quina ha de ser la sensació de passejar entre aquests barris plens de murals, que son la prova de la violència l'odi i en definitiva l'ocupació. Espero que facis moltíssimes fotografies perquè així els que ens hem quedat aquí podrem fer-nos certa idea del que és Belfast. Si més no jo de moment se que hauré de veure-ho amb els meus ulls tard o d'hora, així que pots anar amenaçant a l'Eudald que al llarg de l'any mirare de deixar-m'hi caure. Bo xicon, cuida't molt. Un beset