Soweto.

Per situar-nos una mica. Sudàfrica, una de les nacions estat més antigues d'Àfrica (adquereix plena sobirania d'Anglaterra en 1931 i es converteix en república en 1961), està situada a l'extrem més meridional del continent africà. Colonitzada pels holandesos primer, i més tard pels anglesos després d'una guerra entre les dos potències, va estar fins fa relativament poc controlada per un règim anomenat apartheid, on la minoria blanca marginava i excloia, per llei, a la majoria negra.
Quan en 1948 puja al poder el partit Nacional Sudafricà, el règim d'exclusió s'intensifica, l'aparheid s'imposa com a llei i el poder dels rics blancs es fa més gran. Malgrat les protestes i les accions de resistència de tot tipus, tant pacífica com d'acció directa, en 1956 les autoritats blanques creen els bantustans (guetos, suposadament independents, on es confinava a la majoria negra). Aquesta situació es mantindrà gaire bé fins principi dels anys noranta. Actualment, malgrat que l'apartheid ha estat abolit, aquesta minoria blanca encara gaudeix dels privilegis d'una posició social alta

Molts de nosaltres, altres no, coneguem o ens sona la lluita del poble sudafricà per la figura de Nelson Mandela (Umata 1918). Aquest advocat fou, i és, la imatge viva de la lluita del poble negre, no sols a Sudàfrica, sinó a gaire bé tot el món. President del Congrés Nacional Africà i lider del moviment anti-apartheid i pro drets civils de la població negra, fou torturat, condemnat i empresonat a cadena perpètua en 1964. Abandonà la presó en 1990, va rebre el premi nobel en 1993 i va presidir el país des de 1994 fins a 1999.

Però, jo hui no vaig a contar-vos la història del Mandela. Vaig a contar-vos uns fets que no coneixia i que em varen causar una excitant impressió.

La nostra història es situa a Soweto un barri negre de la perifèria de Johannesburg (ciutat més gran del país) on es confina una gran massa de treballadors. Doncs bé, el juny de 1976 neix en aquest barri una protesta que per les seues dimensions, característiques i conseqüències té una rellevancia especial.

Els estudiants, farts de les imposicions educatives del govern i de les lleis discriminatòries que perpetuaven les desigualtats, de l'obligació d'apendre en afrikaans (llengua indoeuropea de la família de les germàniques usada pels blancs) i en anglès, en detriment de les llengues maternes tribals com el Zulú, decidiren organitzar-se i eixir al carrer per protestar contra el sistema, contra les autoritats i en favor de la igualtat entre blancs i negres. A les escoles s'establiren assemblees on es va organitzar una resistència pacífica però ferma. Hi havia estudiants de totes les edats, marxant pels carrers de Soweto, cridant, cantant i demanant justícia. Les protestes s'intensificaren quan aparegué la policia, blancs enviats pel govern blanc a reprimir les marxes. La tensió s'incrementava per moments, fins que l'enfrontament es va convertir en una carnisseria quan la policia respongué a trets, les pedres i els crits que els llençaven els joves. Perseguiren, detingueren i assassinaren a xiquets i joves sense mirament, com si foren animals.

Quan els seus pares tornaren al barri, després de treballar a la gran urbe, es trobaren amb un panorama desolador i macabre. Els fills que pel matí havien deixat a l'escola estaven al terra morts o mal ferits pel simple fet de demanar llibertat, igualtat i justícia.

La foto que veieu s'ha convertit en el símbol d'aquell maleit dia de juny del 76. Aquest xiquet tenia 13 anys i li deien Hector Peterson, fou mort a trets per policies armats, qui corre espantada al seu costat és la seua germana.

Fou una nova espurna en contra de la injusticia que els blancs havien impossat, no sols a Sudàfrica, sinó a tot el continent.

Hi ha un documental del Canal Odisea que ho explica molt bé "El resurgir de Soweto"

Aquest text el dedique a tots els estudiants i moviments estudiantils que s'han deixat la pell per la revolució social i cultural al món.