Avui vos presente, per a aquells que no el coneixeu, un llibre que vaig llegir fa un temps i que l'altre dia vaig trobar ordenant el prestatge. De tanta rabia tanto cariño és una xicoteta joia editada per Ediciones Quilombo, on Enrique Martínez Reguera ens explica com ha estat la seua experiència com a educador i acollidor de xiquets i xiquetes que per diferents circumstàncies arribaren a sa casa. Aquesta ha estat la llar de mig centenar de joves que els problemes econòmics, socials i culturals de les seues famílies els havien deixat al carrer, portat a la delinquir o a estar internats en centres d'acollida.
A través de les històries personals dels nens i de tres dècades – '70, '80, '90 – el llibre fotografia, per una banda, l'evolució i els problemes d'un sistema violent i cec; i per l'altra, un mètode pedagògic basat en l'estima i el respecte. En el tracte de tu a tu, sense superioritat ni autoritat.
Molts del relats tenen un final feliç, altres no, encara que la casa de l'Enrique sempre ha estat oberta per a tots aquells qui per diferents raons han necessitat confiança, estima i una oportunitat. Una altra forma d'entendre la pedagogia i de fer front a les desigualtats del sistema.
2 comentaris:
Ei Paco, què tal?
ültimament estàs molt ressenyador... mmmm... aquesta, com les altres, em sembla interessant, però hi ha una coseta que t'has de mirar: allò que dius de l'autoritat, bo, no estic d'acord. L'autoritat no és dolenta i, a més, és necessària. Pensa-t'ho.
Un beset.
Pot ser tens raó. No he sabut explicar ben bé a quin tipus d'autoritat em referia. Pot ser l'Enrique demostra o aplica una autoritat basada en una sèrie de valors com els que si que esmente: l'estima, el respecte, etc...
Gràcies per l'apunt.
besets.
Publica un comentari a l'entrada