divendres, 1 de febrer del 2008

L'Ovidi se'n va a palau

Ahir me’n vaig anar a dormir emocionat, excitat, amb un nus a la gola. En Ferran havia comprat el CD/DVD de l’homenatge a l’Ovidi (Ovidi se’n va a Palau, Propaganda pel fet, 2007) i abans d’anar al llit ens posarem el concert. Especial, magnífic, l’homenatge que l’alcoià es mereixia, l’homenatge necessari. Feia temps que no m’emocionava tant. No debades, les llàgrimes em brollaren dues vegades (la carta de la família Agulló i la muixeranga del final amb guitarra i dolçaina foren moments molt emotius)

Aquella nit al Palau de la música de Barcelona hi estaven tots. Els que el conegueren, els que l’estimen i els que l’admiren, els que han seguit les seus passes. Ningú hi va voler faltar.

Ja vaig penjar un post parlant del que per a mi era i és l’Ovidi Montllor i ahir, veient quin era el fruït del seu treball, de la seua constància; la seua herència en definitiva, la pell se’m va ficar de gallina.

Un treball que dignifica, no sols a l’Ovidi, sinó també a tots i cadascun dels artistes i gent anònima que va fer possible aquella expressió d’amor i de complicitat.

Ovidi, per fortuna no tots t’han oblidat, una forta abraçada.