Boicot als jocs olímpics de la Xina

La hipocresia que desprenen tertulians, periodistes, polítics i responsables esportius no té límits. Només cal veure les declaracions que estan fent-se, als mitjans de comunicació, sobre la repressió xinesa al Tíbet, per veure quin és el nivell de la fauna esmentada.

Davant la possibilitat de fer un boicot als jocs, vos ficaré tres exemples del que opinen personatges, si més no rellevants: Jaime Lissavetzky – Secretari d’estat per a l’esport- La decisión es de Asuntos exteriores, es treu les puces de sobre i a correr; Pepu Hernandez –Seleccionador de Basquet- Ya es tarde. Ahora, a competir, clar que sí, la nostra feina encara que rebente el món és competir i guanyar; i ja per últim Gustavo de Arístegui – responsable d’assumptes exteriors del PP- No hay que entrar en boicots, quina barra, el seu partit s’ha passat una legislatura, i el que et rondaré, boicotejant a tort i a dret tot el que se’ls ha ficat per davant (educación para la ciudadania, matrimonis entre persones del mateix sexe i un llarg etc).

Estic d’acord en que ja és massa tard. La Xina duu molt de temps passant-se els drets humans pels testets, però com que és una economia emergents i té una potencialitat comercial i de desenvolupament colossal, doncs l’opinió pública internacional mira cap a un altre costat i ací pau i després glòria. No ens deuria d’estranyar, ja fa molt de temps –sempre- que els diners estan per sobre de tot, fins i tot de les vides humanes. Però, i si l’organitzadora dels jocs haguera estat Cuba o Veneçuela? Com hagueren reaccionat les ximples “democràcies” occidentals?.

Quina pudor que fa tot açò, pudor a podrit es clar.