divendres, 9 de maig de 2008

Dos anys demanant justícia.

Pensava escriure aquest post el 3 de juliol, quan és compleixen 2 anys del major accident de metro que ha patit Europa. L’accident de metro que aquell dia d’estiu s’emportà la vida de 43 persones a la línia 1 del metro de València. Entre elles, la de Pili. Mai havia contat aquesta història però veient com han transcorregut les coses vos la contaré.

No oblidaré mai la veu del David dient-me pel telèfon que aquell matí, al metro, hi anava Pilar, la nostra companya de classe, “la mare” com nosaltres li dèiem (era 3 anys major que nosaltres). Com Rebeca, amb la veu tallada per la pena, em confessava que Pilar li havia contat, una setmana abans, que estava embarassada. Que anava a ser mare de veritat, amb el seu company de sempre, amb el seu marit (feia un any que s’havia casat).

Era del València i li encantava l’Albelda –era nascuda a la Ribera Alta com el capità del València-. I com que el seu segon cognom era Bernabeu, sempre li fèiem la conya, per això del nom de l’estadi merengue, i ella, “xoto” com era, sempre s’emprenyava..

Aquell dia, Pilar –Pili- va marxar per sempre junt a 42 persones més. I ara, l’audiència provincial de València ha arxivat el recurs que havien presentat alguns dels familiars de les víctimes del metro. Considera que fou un excés de velocitat i que és inexplicable perquè el conductor tingué eixa actitud. I no veu la necessitat de reobrir la investigació. Tot està clar, no hi han incidissis de negligència en el comportament de l’empresa Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, ni dels seus responsables.

Punt i final, ací s’acaba la història. El conductor, que va morir també a l’accident, fou –és- el culpable. Com que no pot defensar-se, la jugada és perfecta –ja ho deia l’Ovidi-. Ni els informes presentats, ni les alertes, ni les queixes dels usuaris, ni les investigacions pericials, res ha servit. Tan és així, que els familiars no han estat rebuts per l’escòria institucional, ni falta que fa. Quines ganes han de tenir de mirar a la cara a eixa colla, cap ni una.

4 comentaris:

Aurora Mora ha dit...

És impressionant, Paco. Com a torrentina em va colpir molt l'accident. Mai oblidaré aquells dies, telefonant tothom per saber si estaven bé, el dol de la meua ciutat i l'oblit injust, el desemparament de les famílies i les víctimes. Quina barra l'executiu campsista i quina poca justícia per part del poder judicial (que no justícia).
Veure per creure.

Anònim ha dit...

En un país normal aquesta gentusa estaria en la pressó. Ací, en aquest país de beneïts, encara manen els mateixos i tenen la barra d'alliçonar-nos. Quin fàstic!

Twenty ha dit...

INJUSTÍCIA és l'única paraula que em ve al cap després del text tant tendre i ple de ràbia que has escrit...

Dels del PP per a què dir alguna cosa d'ell...

Marc Peris ha dit...

Ma mare va agafar el metro aquell dia per anar a Torrent. Si li arriba a passar alguna cosa creme la generalitat. La justícia valenciana, pròpia de l'apartheid, o de l'Alemània nazi, em condemnaria amb indignació. No importa. Seria un pres feliç.