dimarts, 6 de maig de 2008

Demòcrates de tota la vida.

Que algú m’ho explique perquè no ho acabe d’entendre. El passat dissabte moria Leopoldo Calvo-Sotelo, expresident del govern espanyol, en la seua mansió de Pozuelo de Alarcon, víctima d’una parada cardiovascular. Fins ací, tot està correcte. L’home era major -82 anys- i el seu cos va dir prou.

El problema, bé, no és un problema. La qüestió és que al dia següent, la majoria de periòdics estatals publicaven titulars anunciant la noticia i qualificant a l’efimer president espanyol com a un demòcrata declarat i puntal fonamental de la consolidació de la democràcia a l’Estat Espanyol. I és en aquest punt, on està el meu dubte i la meua perplexitat. Si aquest home era un demòcrata convençut, els milers d’exiliats, afusellats i represaliats per la guerra civil –provocada per una covard sublevació militar- i per quaranta anys de dictadura franquista que eren –que són-?. Al meu parer, no els podem equiparar.

Vos donaré alguna dada –extreta dels diaris, no la invente jo- sobre el currículum d’aquest home. Fill d’una família adinerada i profundament monàrquica –conservadora-, militant de la “asociación católica nacional de propagandistas” i en les “juventudes monárquicas”, fundador d’Unión Española, se li coneix un acte de protesta davant del cinema on s’estrenava Gilda, estava casat amb la filla d’un ministre de Franco, un expedient de matricula, no penseu?.

Puc entendre, que aquest home, com molta altra burgesia que vivia còmodament amb el franquisme, va veure que la situació que estava vivint l’estat espanyol després de la mort de Franco i el gir que estava prenent la política a Europa necessitava d’un canvi de règim, diguem-ne més aperturista, més paregut al que es coïa a la resta de l’Europa occidental. No oblidem que aquesta monarquia parlamentaria és fruit del “atado y bien atado” i del consens de forces franquistes i de l’esquerra reformista. Però qualificar-lo com a demòcrata convençut, és un poc exagerat, no penseu?.

Aquesta, però, és l’Espanya que ens venen, els antics reaccionaris són demòcrates de tota la vida i els que es deixaren la pell per això mateix, per la democràcia, estan soterrats i oblidats en fosses comunes. Espanya pudenta!.

1 comentari:

Cris ha dit...

Felicitats per aquest article, és molt bo!