15 anys sense Guillem Agulló.

S’apropa la maleïda data. Aquest any se’n compleixen quinze de l’assassinat de Guillem Agulló. No vaig a parlar d’ell –no el vaig conèixer personalment-, ni tampoc de tot el que significa la seva figura i la seua mort. Vaig a fer-ho més fàcil, vos contaré una història.

Imagineu, un jove, un xaval que marxa, junt a un grup d’amics, de pasqua a un poblet en mig de la muntanya. Una nit ix de festa pel poble i un grup de mal parits –ni en aquesta història i en qualsevol altra tindrien un altre qualificatiu- que, també, han pujat al poble "suposadament" de pasqua, el reconeixen i s’apropen a ell. Els veu venir i ràpidament reconeix que les coses no marxen bé i que els miserables van amb les intencions ben clares. El vacil·len, l’increpen, l’insulten i el menyspreen per com vist i com pensa –contrari a ells, es clar-. Ell s’enfronta i assumeix que és l’objectiu. Després, pum!, una ganivetada directa al cor. Està ferit de mort i es dessagna davant la impotència i la ràbia dels seus companys. La merda corre i fuig, covard, pels carrers d’aquell poble de muntanya. A la plaça, desolació i pena.

Aquesta història pot ser la de qualsevol jove. La de qualsevol de nosaltres. Malauradament! és la història de la mort d’en Guillem.

Abans, ara i sempre, Guillem Agulló en la memòria. Ni oblit, ni perdó.