Dicen de una ciudad que...

Benvinguts a la València dels esdevenimets...

Totes i tots amb el poble palestí.

The Who. Behind blue eyes

Ací vos presente (per als que no la conegueu) aquesta peça imprescindible en la meua discografia vital. Una magnífica balda dels grandíssims The Who. Les imatges estan gravades en 1979 en un concert per Kamputxea (Concert for Kampuchea) nom del Regne de Camboia durant el règim de Pol Pot. A la gravació podem observar que a la bateria ja no està l’irrepetible Keith Moon, mort per sobredosis després d'ingerir una gran quantitat de fàrmacs i alcohol un any abans. No se si en aquest vídeo és pot apreciar, però abans de començar a tocar Peter Townshend (guitarra i líder creatiu de la banda) presenta la cançó amb aquestes paraules: “aquesta cançó parla de continuar endavant, i d’això nosaltres en sabem un munt”

Juguem a disparar?

Entre aquestes dues imatges, la única diferència que hi ha és el lloc de naixement dels protagonistes. Un a nascut a un país pobre en guerra (de les moltes que dessagnen el continent Africà i que tan llunyanes i alienes ens queden) i l’altra a un país de l’Europa occidental; a Espanya, més concretament. Un, segurament, ha estat raptat o venut a grups militars o paramilitars per a ser utilitzats i explotats com a soldats i com a carn de canó en el conflicte i a l’altra l’han acompanyada, segurament, els seus pares a la fira de torn (Expojove). No vaig a ser simple i obviar tots els contextos que envolten i determinen cadascuna de les imatges i cadascun dels xiquets. Però ara no em centraré en tots eixos determinants. Vaig per un altre camí.

Si a l’entrada de la fira en qüestió, ens posarem amb la foto de l’esquerra i preguntarem als pares i mares, que acompanyen alegrement als seus fills, que es sembla i que opinen sobre les vides dels xiquets soldats, segur que ràpidament rebutjarien les pràctiques militars-esclavistes amb xiquets al tercer món i s’omplirien la boca amb paraules de condemna, de ho sentim molt, que tot és molt greu i que és una poca vergonya. Això sí, quan passen per l’stant de “las fuerzas armadas de Espanya” entren i es fan la foto de rigor amb la xiqueta pintada amb la bandereta i amarrada a la bateria antiaèria fent com si disparés un míssil a un enemic imaginari. I vosaltres direu: per on vas Paco?

Vaig a una cosa molt concreta, per un costat al fet que l’impacte que ens produeix un xiquet o xiqueta amb una arma a la mà és diferent depenent del lloc d’on prové, tot i que és igual de trist (si entenem que les armes són reals i que és poden usar en qualsevol context i amb uns fins molts determinats, i no accepte ací el terme missió de pau que realitza el “glorioso” ejercito espanyol). Veiem com una aberració (i ho és) la imatge del xiquet africà pobre amb un AK47 a les mans i ens resultat, fins i tot divertit el fet que els nostres fills es facen fotos amb armes de veritat, de les que maten de veritat, a les mans.
I per l’altre costat, veure com l’exercit es ven com a alternativa per als joves, com inculquen des de menuts el fet de servir a la pàtria. En una època on la imatge és tan important, ens venen un exercit que promou la pau, que fa missions solidàries i de pau. El venen als xiquets com un joc, com una cosa divertida i emocionant. Fomenten una cultura militarista i bel·licosa com si fora el més normal del món ( que jo no dic que per a ells no ho siga). Només els falta el cartell amb el Cid campeador, rollo Tio Sam, assenyalant amb el dit i dient “Tu pais te necessita”. Els xiquets i xiquetes es fan fotos “divertides” amb armes que serveixen per matar i per a vendres a països en conflicte, per a que xiquets com el nostre amic africà puguen matar i morir mentre els mateixos de sempre s’omplen les butxaques amb les seues morts i la xiqueta convertida en Rambo presidisca el prestatge que tenen els seus pares a sobre de la televisió. Molt trist.

El meu regal.

De pretèrits, cigarretes i plegats de marihuana... Amb somriures i mirades que no tenen preu.
Sí?, no, no pot ser... Moltes felicitats!

Avui per tu. Felicitats pel teu 24è aniversari

Les fotos de l'homenatge antifeixista, 15 sense Guillem Agulló

Ací vos penge el recull de fotos de l'homenatge antifeixista celebrat ahir a Burjassot. Com podreu comprovar estrene càmera i encara no controle alguns detalls. Espere que vos agraden.

Descalcem-nos!

L'any Guillem Agulló, un punt i seguit...

Demà, celebrarem a Burjassot l'homenatge antifeixista, 15 anys sense Guillem Agulló (vos esperem a totes). Amb aquest acte, tancarem el que ha estat l'any dedicat al jove antifeixista assassinat, ara fa 15 anys, a Montanejos. Però açò, no suposa un punt i final, ja que cal que no l'oblidem i que lluitem, cada dia, per les idees per les quals li furtaren la vida uns gossos sense ànima aquella trista nit de 1993. És per això, que vos penge un vídeo que m'han passat i que el va realitzar C9 dos anys després dels fets. Crec que és un programa rollo Dossiers (recordeu el programa?) i s'anomena: En mans de la justícia. És un document força interessant i que mostra imatges molt guapes del judici i de diversos actes realitzats en memòria del Guillem. Espere que vos agrade.

Històries del paradís, Xavi Sarrià (Ed. Bromera)

Com penseu que és el paradís?, on penseu que s'amaga l'essència d'allò que en diuen humanitat?, quins individus en formen part, l'habiten i el pateixen dia rere dia?. Rostres anònims que intenten sobreviure entre les deixalles d'una societat putrefacta i artificial que no té pietat i elimina tot allò que sobra i no és útil; allò que és insignificant i no produeix benefici en certes butxaques.
Esperances, frustracions, somnis, vida i mort; carrer, barri, exclusió, guerra, lluita, venjança... a la fi, la vida al paradís, on el més important no és la caiguda, sinó l'aterratge.
Tot açò és Històries del Paradís, el primer llibre de Xavi Sarrià.

Sóc el que veus compleix el centenar d'entrades a l'any 2008 i quina millor forma de celebrar-ho que ressenyant el llibre d'un amic. Enhorabona pel teu primogènit Xavier. Esperem que siga el principi d'una llarga i apassionant aventura.

El PP de Xàtiva manté a Franco com a alcalde honorific del poble.

Enguany, es compleixen trenta anys de l'aprovació i posada en marxa de la Constitució espanyola. Norma suprema, omnipresent i inamovible, que ens guia per aquest complicat i llarg camí que és la -seua- democràcia. No hi ha dia, que no ens recorden tots els privilegis que ens permet aquest "sistema democràtic" i com d'important és que ningú el pose en dubte o lluite per a canviar-lo (radical et diran, si goses fer-ho). Que a ningú se li passe pel cap deslligar el atado y bien atado, i al que se li passe pel cap que el decapiten, por bien de nuestra democracia. Recordem que manifestar-se obertament contra el monarca i la seu família és delicte i està perseguidíssim.

Doncs bé, trenta anys després encara hem de veure com els fills i hereus dels que ho van deixar tot ben lligat (i alguns, que sense ser fills, s'han apuntat al carro per a treure profit) encobreixen i donen suport (directe o indirecte) a un règim genocida i els seus representants. No mirar al passat, en diuen ells. És el cas de l'Ajuntament de Xàtiva, regit per Alfonso Rus i la seua colla de mamporreros i estomacs agraïts, que ha mantés com a alcalde honorific de Xàtiva al DIC-TA-DOR FEI-XIS-TA Francisco Franco, amb tots els vots a favor dels 12 regidors (majoria absoluta) que té el PP al poble. A banda de deixar clar cap on miren i de quin peu coixegen, estan incomplint la llei de memòria històrica, però això a ells els té igual; els regola panxa avall.

El Rus, que té mà per als negocis però té poques llums en general, s'ha afanyat de seguida a afirmar que ells miren cap al futur i que mirar al passat és una errada i ha fet un símil dient que si ells li treuen el càrrec al feixista, també deuria canviar el nom de la Plaça País Valencià pel de Comunitat Valenciana, que va també en contra d'una llei (l'Estatut?), que algú li explique a aquest home que les peres i les pomes són fruites diferents, per favor!.
Una actitud lamentable i trista, molt trista, que demostra que la SEUA democràcia és una farsa contra la que cal lluitar i plantar cara, encara que perdem la tòtina fen-t'ho.

Els vells rockeros mai moren.

Tot i que sóc un apassionat de la música, en aquest espai no acostume a parlar-ne quasi res. De fet, mai se m'ha passat pel cap fer un blog dedicat a la música i al seu món. Això ho deixe a altres que tenen blogs especialitzats en el tema (Aurora i Jordi Garrigós) i que ho fan magníficament. Això sí, m'agrada, de tan en tan, penjar alguna cosa relacionada.

Però la meua història és una altra. Ahir, mentre feia zapping avorrit al sofà sense res a veure, vaig pillar, per casualitat, un concert de Rosendo amb els Barricada a La Dos (vaig pensar: que visquen els vells rockers, aquells que mai moren). Sí, dieu-me nostàlgic, desfasat o ridícul, el que vos done la gana. Però jo he crescut amb les cançons, les grenyes, les samarretes negres i els texans ajustats d'eixa gent i sempre que els escolte o els veig m'agafa una gran emoció (què nits més grans les de concert i calimotxo). A més, veure a penya rondant els cinquanta, pares de familia, amb eixa energia i eixa força a l'escenari és sempre fantàstic.
Doncs això, només volia contar-vos l'emoció que vaig tenir i esperar que algú, tan nostàlgic i carrossa com jo, em deixe un comentari. (S'accepten recomanacions d'altres temes o d'altres grups).
Ací vos deixe amb dues peces imprescindibles en la meua discografia vital.

El show de la feixista.

Permeteu-me que vos penge aquest vídeo que no té desperdici. Només cal afegir-li uns riures, rollo comèdia nord-americana, entre frase i frase i ja tenim un monòleg de lo més graciós.

Homenatge antifeixista.

Per Mariola

Segons em conta l'amic Isma (Banyeres de Mariola) i he pogut llegir al blog del Víctor es preveu construir una autovia que afectarà al paratge natural de la meravellosa serra Mariola. Des la plataforma Salvem la Valleta s'ha elaborat un manifest que ací vos reproduisc.

Les grans obres públiques, com les autovies, tenen un impacte enorme i fan de barreres ecològiques entre ecosistemes. El Parc Natural de la Serra de Mariola i el Paisatge Protegit de la Solana del Benicadell estan connectats gràcies al riu d’Agres, i aquest fa de corredor biològic entre els dos paratges. Les nostres terres són muntanyoses, amb rius transparents i boscos mediterranis autèntics. L'agricultura minifundista és la nostra identitat. Aquesta ha sigut, i encara és, el motor econòmic i vertebrador de la Valleta.

L'autovia Villena-Muro pretén unir aquests dos punts amb una via de quatre carrils, seguint longitudinalment el curs natural del riu d’Agres. Aquest projecte és part d'un de molt més gran: connectar Madrid amb Benidorm.

La Valleta d'Agres i els pobles que la conformen són rics per naturalesa, rics en patrimoni natural i cultural, i la prova la tenim amb el santuari de la Mare de Déu d'Agres, les Caves, les Covetes dels Moros, la via del Xitxarra, la torre d'Agres, l'Estret, la penya del Frare i un considerable etcètera. Aquests són monuments d'importància històrica, arquitectònica i natural, monuments que els nostres avantpassats ens han deixat i que nosaltres estem obligats a tindre'n cura i mimar perquè les nostres futures generacions puguen gaudir-los com els hem gaudit nosaltres.

Els fruits que ixen de les nostres terres són sans, bons i justos. Som unes terres reconegudes pels nostres productes, per la qualitat que oferim. Si deixem que ens lleven això, estem deixant que ens lleven la nostra identitat. Volem mirar cap al futur, sí, però de manera sostenible.

Aquests pobles que conformen la Valleta tenen un tren que dia a dia veu com passa el temps i cap administració no fa res per millorar-ne l'estat, per donar-li un rendiment ni per fer-lo fort i efectiu, per què? Pensem que el tren Xàtiva-Alcoi pot ser molt més beneficiós si es fan les millores que tants anys fa que es demanen. Autovia i tren formen les dues cares d'una mateixa moneda: quin model de desenvolupament i de relació amb el medi volem? Quines són les inversions que les nostres comarques i els nostres pobles necessiten?

L’agricultura amb una autovia com aquesta tendirà cap a la desaparició, l’ocupació de les millors terres de cultiu per l’autovia provocarà la fracturació del paisatge, la tendència cap al no-localisme i perdrà part de la identitat de la nostra cultura minifundista.

La plataforma SALVEM LA VALLETA: NO A L’AUTOVIA VILLENA-MURO vol mostrar amb aquest manifest la indignació cap a les administracions que volen construir el nostre futur sense comptar amb les persones que viuen i treballen en aquestes comarques. Demanem informació correcta i suficient sobre el projecte, el seu replantejament, la retirada i la seua substitució per una adequació de la carretera actual, i la inversió de recursos, no en actuacions com aquesta, sinó en millorar la qualitat de vida dels nostres pobles en aspectes com la sanitat, l'educació i serveis de tot tipus.

Volem prosperar, però des de la realitat de les nostres comarques. Volem estar comunicats però no de qualsevol manera. Volem mirar cap al futur, ser punt d’arribada.


VOLEM SER PUNT D’ARRIBADA, NO UN LLOC DE PAS!!!

Pongamos que hablo de Madrid.

Quasi se m'oblida. El passat cap de setmana estiguérem a Madrid (Castella). Aprofitant que estàvem convidats a una xerrada sobre víctimes del feixisme (emmarcada dintre de les jornades que organitzava la Coordinadora Antifeixista de Madrid pel 20N i pel primer aniversari de l'assassinat de Carlos Palomino), férem una visita a les companyes de Madrid i passarem un gran cap de setmana de militància i de turisme. A la xerrada, que estava de gom a gom, diferents companys d'arreu d'Europa (Txequia, Italia, Alemanya, Madrid, Barcelona i València) ens explicarem els assassinats de companys que havien estat morts per la seua militància antifeixista. A nosaltres ens tocava explicar el cas de Guillem. Poguérem comprovar com de similars foren tots els assassinats, amb un modus operandis quasi calcat. En aquella fosca sala d'un edifici de Vallecas (el barri de Carlos Palomino) es respirava record i solidaritat a parts iguals. Un gran acte, tot i que es va allargar fins a ben entrada la nit. Impressionant el company Kurd que regentava un Kebab a Vallecas; Turquia serà la tomba del feixisme!!.

El dissabte, després de fer un tour turístic pel Madrid dels Austries i fer una mica el guiri (gràcies a Irene i al Morris per la paciència amb els valencians) i de dinar exel·lentment a Lavapiés assitirem a la manifestació del 20N. Començava a Atocha (prop de l'estació) i finalitzava a l'entrada de la boca del metro de Legazpi, on Carlos Palomino fou assassinat d'una punyalada. Malgrat el fred, vora 4000 persones recordarem a Carlos i sortirem al carrer per recordar que el feixisme continua present i que cal no baixar la guardia si volem aixafar-lo i que desaparega.
Un cap de setmana inoblidable i ple de noves sensacions i de grans persones. Per Madrid, NO PASARAN!.

Eugene Smith

M'encanta la fotografia, m'agrada molt. Sempre estic fent de fotògraf intrèpid allà on vaig (tot i que la meua càmera és una compacta, de gama alta, però compacta, al fi i al cap).

L'altre dia, per casualitat, vaig conèixer l'existència d'un fotògraf nord americà anomenat Eugene Smith. Està considerat un dels autors més influents i importants del s. XX. A banda de la seua obra com a corresponsal de guerra, té un treball, entre d'altres, realitzat l'any 1950 al poble de Deleitosa (Cáceres), on va reflectir de forma crua i contundent (magistral, per a mi) com era aquella Espanya rural, pobra i ignorant; un país de retors, monges i falangistes. Doncs bé, vos conte tot açò perquè hi ha una fotografia d'eixa colecció que em sembla impresionant. En ella és reflecteix, a la perfecció, la dita de val més una imatge que mil paraules. No té més explicació, simplement és un velatori, un velatori de l'Espanya més negra i més trista. Jutgeu vosaltres mateix.

Fundació Eugene Smith

Per a l'ultra nacionalcatòlic Rouco Varela.

De Sóc el que veus per al cardenal i ultra Rouco Varela.
No convé remoure el passat, qui recorde el passat que li treguen un ull... I qui l'oblide que li treguen el dos.

Proverbi rus extret del llibre Arxipelag Gulag de Alexandr Soljenitsin.

Contra la violència cap les dones.

Des de Sóc el que veus recolze i felicite als companys de Maulets per l'acció realitzada a la discoteca Pacha de la ciutat de València.

Manifest.

Arran de la polèmica que ha generat la discoteca “Pacha” al oferir un sorteig entre les assistents de 4500€ en operacions estètiques. Maulets, el jovent independentista i revolucionari volem reivindicar l'acció realitzada la passada matinada del 25 de novembre, dia internacional contra la violència cap a les dones, i amb la quan volem denunciar...

No podem entendre aquest sorteig com un fet causal sinó com una mostra més que, aquesta societat patriarcal, ens considera a les dones com un objecte sexual, un objecte que a més té unes mesures irreals.

Es pretén que siguem altes i primes, però amb el cul i els pits grans, i a més s’entén que si no encaixem dins d’aquestes mesures no serem ben reconegudes socialment. Això provoca que cada cop siguen més i més joves les dones que pateixen trastorns de l’alimentació, com l'anorèxia i la bulímia, obsessionades per aconseguir encaixar dintre d’aquestos cànons de bellesa irreals i imposats. Es calcula que més del 80% de les dones a estat algun cop a dieta.

Però el que encara es més preocupant, és que “l’estat espanyol es el primer en operacions d’estètica a menors de 21 anys, més del 40% de les operacions es realitzen a dones d’entre 18 i 21 anys, cada any augmenten un 10% les operacions, l’operació més sol·licitada es la d’augment de pit”, aquestes dades són molt preocupants si tenim en compte que una de les dues primeres causes de mortalitat entre les dones, és el càncer de pit, i que esta demostrat que aquestes pròtesis dificulten les palpacions mamaries, per tant dificulten el possible diagnòstic d’un tumor. Realment greu és també els prop de 1500 menors que,al País Valencià, es sotmeten a l'any a operacions estètiques.

No podem restar tranquil·les mentre, continuen aquest tipus d’agressions a les dones, no podem consentir que es promoga constantment un estereotip de dona artificial, una dona feta per agradar als demés, per complaure a l’home en tots els àmbits de la seua vida, la dona que ens venen el mitjans de comunicació, i que se’ns vol imposar com a dona real, una dona que dista molt de ser natural, una dona de plàstic.No podem consentir,doncs,que discoteques com aquesta juguen amb la nostra salut i empren el sexisme com la seua millor forma d'obtindre beneficis.

Per això cridem ben fort que:

Les dones no som objectes sexuals!!

Promoure aquest estereotip de dona objecte, també es violència de gènere!!!

Les dones reals no som barbis plastificades, som de carn i ossos!

L'Athletic de Bilbao i el Congo.

El club basc, a traves d'una fundació d'ajuda a Àfrica, va enviar al Congo unes equipacions per a uns xiquets d'aquest país. Doncs bé, mireu com li ho han agraït. Impresionant!. A veure, si adivineu en quin idioma canta la colla aquesta de ben parits. Herri Norte secció el Congo.

"Athletic, Athletic, Athletic eup!
Athletic, gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria
Erritik sortu ziñalako
maite zaitu erriak

Gaztedi gorri-zuria
zelai orlegian
Euskalerriaren erakusgarria.
Zabaldu daigun guztiok
Irrintzi alaia:
Athletic, Athletic
zu zara nagusia
Altza Gaztiak"

Final

Demà és compleixen 33 anys de la mort del dictador, del feixista Franco. Ell, a diferència de tots els que va matar i va manar matar, va morir al llit ja vell. Ho va deixar tot lligat i ben lligat, i va poder morir envoltat dels seus i d’un munt de cables, tubs i màquines que intentaven reviure a aquell sac d’ossos en que s’havia convertit un dels genocides més grans que ha donat la història (encara que ara Garzon, cagat per mitja galta, es retracte i no el jutge per crims contra la humanitat).

L’amic Oscar, que viu a cavall entre València i Granada (coses de l’amor), i que és un mestre cercant i trobant joies de la nostra cultura, m’ha passat el poema de Joan Brossa Final dedicat a Franco i que ha interpretat Miguel Poveda amb eixa veu flamenca que té. Dedicat a tots aquells, que aquell fred dia de novembre, brindaren per la mort d'un assassí.

Ací vos deixe el poema i la cançó.

FINAL!"
	-Havies d'haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d'assassí, quin incendi de sang! Podrit botxí, prou t'havia d'haver estovat la dura fosca dels pobles, donat a tortura, penjat d'un arbre al fons d'algun camí. Rata de la més mala delinqüència, t'esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d'aquell juliol. Però l'has feta de tirà espanyol, sol i hivernat, gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!- Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d'Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa! 20 de novembre de 1975

Fermin Muguruza ha tornat.

Shoot the singer

Pep Gimeno (El Botifarra)

Poc artistes m’emocionen tan com el Pep Gimeno (El Botifarra), ningú com ell per mostrar al món com som en aquesta terra. La seua senzillesa i el seu art no deixen indiferent a ningú, no puc deixar de somriure i de gaudir quan el Pep està a sobre d’un escenari. Des que fa l’endevinalla, fins que arriba al final de la jota o del fandango, Pep és sentiment i veritat. És la coca en llanda, l’arnadi, la cossola i la moixavena, tot plegat. És la meua terra, el meu poble, els carrerons antics i el mercat; l’Hospital Vell i el Castell. És Xàtiva i la Costera; és nostàlgia i enyor, és música i és vida.

Ací vos el deixe amb la meua peça preferida, l’U d’Aielo

New York, New York.

A partir del proper 6 de juny, hi hauran 4 vols setmanals València-Nova York. Com era d’esperar, els cacics del PP, amb la seua doña (Rita Barberà) al cap davant, s’han afanyat a afirmar que això és gràcies a l’America’s Cup i a la projecció mundial de la ciutat. Que els valencianets i valencianetes podrem viatjar a la Gran Manzana, sense fer escales, gràcies a la inversió que en el seu dia féu l’Ajuntament i la Generalitat amb diners de tots els contribuents. No esteu contents?... desagraïts!. Per fi, el cap i casal comença a rebre els fruits del “gran treball” que de “forma desinteressada” han fet els nostres dirigents. Esta, nuestra Comunitat, ja té línia directa amb Harlem, el Bronx, Queens, etc... Cantem tots a una veu el New York, New York del gran Sinatra.

I que pensaran de tot açò, els usuaris de la línea Xàtiva-Alcoi? O els i les estudiants de la Safor i de les dues Marines?, que no poden arribar als seus pobles, si abans no fan un viatge quasi èpic en tren i bus (dues hores i mitja per a arribar de València a Dènia). Que pensaran totes eixes persones?.

Potser, a partir d’ara, ens resulte més còmode volar a Nova York, “per un mòdic preu”, que viatjar per les comarques centrals del nostre país. Segur que sí!. Jo crec que ens ho hauríem de mirar, no penseu?. Ara, el tio Pep ja no anirà a Muro, ara ens portarà la tartana i el burro des del Central Park, directament des d’allà.

Ah!, per cert, no penseu que em sembla malament que hi haja aquesta nova oferta de vols transatlàntics des de Manises. El que passa és que estic fins els testets que ens venguen la moto, el circ i la pandereta, i ací, a casa nostra, els transports públics estan com estan. Simplement això.

En la música tot està inventat.

Mireu quina teoria més graciosa té aquest tio sobre el Canon de Pachelbel. Un monòleg musical molt graciós i original. Espere que vos agrade.

1 any sense Carlos.

No oblidem.

Ahir al matí, vaig tenir la sort i el privilegi d’anar al cementiri General de València a veure el lloc on estan situades les fosses comunes dels repressaliats pels franquistes a la ciutat. M’havia convidat un amic, i junt a una companya del Fòrum per la memòria del País Valencià, que ens feu de guia (de luxe, és clar), anàrem recorrent cadascuna de les seccions en que estan dividides les fosses.
La primera sensació que sents, una vegada entres dins i comencen a explicar-te, és la de respecte i angoixa (una espècie d’escalfred em va recórrer l’esquena). Pensar que estàs davant d’allò, que et trobes a sobre de les restes d’un genocidi, és una sensació que difícilment és pot explicar. No podia treure’m del cap el que va passar allà, com era aquella explanada fa quasi 70 anys, quins eren els rostres de les víctimes i dels seus botxins; com serien els silencis després dels trets, després dels crits i els plors.
Després, la companya ens va anar donant algunes dades que posen la pell de gallina: el conjunt de les fosses té una superfície de més de 40.000m² (la fossa més gran de tota Europa), es té constància documentada del soterrament de prop de 23.600 cossos, però es considera que la xifra podria arribar a vora els 50.000. Qualsevol persona que tinga una mica de sensibilitat es fotria les mans al cap només de sentir eixes dades.
El més impactant, però, és que el terra està marcat, com si volgués dir-nos alguna cosa, com si ell tampoc volgués oblidar. Per molta terra, mai millor dit, que li posen per a anivellar el sol, aquesta sempre s’enfonsa per marcar-nos que allà, baix de la gespa i dels nínxols, hi han sepultades milers de persones; és la seua forma de dir-nos: no oblideu!.

Clickeu i llegireu l'article relacionat fet per les companyes de Fòrum per la memòria del PV. Totes les fotos, les d'aquest article i les de l'altre, estan fetes el mateix dia al Cementeri General de València.

Recuperant l'Ovidi.

Rellegint els posts antics del blog, he descobert un que parlava sobre l'Ovidi Montllor. Allà, feia una defensa de l'Ovidi i animava als i les lectores del blog a que el recuperaren. Doncs bé, ací vos deixe a l'Ovidi amb Montserrat, una de les caçons que més m'agraden de l'alcoià. Espere que la gaudiu tan com jo.

Un any després, NO OBLIDEM!!

El proper dia 11 de novembre es complirà un any d’aquell maleït matí. Un any de tristesa, de por i de ràbia. Un any des que una ànima sense ombra assassinà a un jove, un jove de 16 anys. Un jove, que havia comés el delicte de sortir al carrer a lluitar i fer front al feixisme. Un jove que tenia il·lusions, família i somnis. Un jove a qui li llevaren la vida de la forma més covard que hi ha.

Igual que al nostre Guillem, a Carlos el mataren d’una gavinetada al cor. Un militar que anava a manifestar-se contra la immigració el va A-SSA-SSI-NAR en un vagó del metro de Madrid. Mai podrem oblidar aquell matí de diumenge, ni aquella estació de metro de Legazpi, ni les cares dels seus companys, ni les paraules de sa mare; NO, mai oblidarem!.

Aquest trist fet ens ha portat a la memòria records de fa 15 anys, de quan els mateixos gossos ens furtaren a Guillem, de com de dur fou tot allò, de com, malauradament, la història s’ha repetit.

Però no tot ha estat tristor. Aquest fet ens ha unit més amb els companys antifeixistes de Madrid, ens ha fet més forts i ens ha portat nous amics i moments inoblidables (l'homenatge a Guillem en Burjassot i la xerrada al Terra amb els companys de Madrid i Guillem Agulló pare). Ens ha dignificat i ens ha fet no oblidar, continuar en la lluita.

Per Carlos, per Guillem i per totes les víctimes del feixisme, ni oblit, ni perdó!!.

Hipòcrites.

El passat dijous, les notícies de Cuatro, les que presenta i dirigeix Iñaki Gabilondo, finalitzaven amb una fotografia que mostrava unes faveles que estaven tocant a tir de pedra d’una urbanització de luxe (com veieu estan separades per un mur). La imatge anava ampliant-se fins que mostrava la crua realitat, els més pobre cara a cara amb els més rics. A una banda, milers de persones apilades, entre misèria, pobresa i marginació. A l’altra, super pisos, piscines en cada planta i molta ostentació; la imatge era clara, contundent i demolidora, a parts iguals.

Doncs bé, fins a eixe punt tot clar. Podria haver segut qualsevol part del món, qualsevol ciutat del món, però crec recordar que era una ciutat de Sud Amèrica. Podria assegurar que era Brasil, però realment podria ser un altre país; per al cas poc importa.

Estareu preguntant-se per què vos conte tot açò, doncs perquè no entenc com Cuatro preten fer-nos reflexionar sobre aquesta imatge, sobre la societat desigual que provoca aquestes diferències, que enfronta a la pobresa davant la seua crua realitat; i després el grup mediàtic al que pertany, Prisa, té un política de desacreditar, bombardejar i menysprear tots els governs sud americans que segueixen una línia rupturista amb l’status quo establert per les potències i les multinacionals. Com, des del País (diari del grup), els articles tiraven amb bala contra Veneçuela, Cuba, Bolívia, Equador i tot allò que pretengués anivellar la balança desigual que existeix entre rics i pobres i que en el continent americà és bastant significativa (no ens hem d’oblidar d’Àfrica).

Aleshores, en què quedem?, si les polítiques que es couen al continent, des de ja fa un temps, són de canvi, d’adquirir dignitat, de lluitar pels drets dels més desafavorits, de sentir-se part d’un projecte i de tenir veu, més enllà del que manen els poderosos; i si els grups Prisa ha estat un dels perseguidors i intoxicadors d’això mateix. Per què ara arriben i a les notícies ens posen la fotografia? Què ens volen vendre amb això? Són tan hipòcrites?. Doncs sí, ho són tan que fa fàstic veure’ls i escoltar-los; i vos ho diu un que, per A o per B, sempre veu, escolta o llig, entre d’altres, a aquests del Prisa.

La Raiz + La Gossa Sorda.

L'amic Pablo de les Corts (Barna) ha penjat aquest vídeo de la col·laboració que han fet la gent de La Raiz i de La Gossa Sorda. He de reconèixer que no coneixia a aquests de la Raiz, però m'ha agradat molt la cançó (Raíces) i l'estil que desprenen. Gràcies a Pablo pel vídeo. Ja direu que vos sembla.

Sobre José María Cuevas (Ex-president de la patronal espanyola)

Avui, Javier Ortiz li dedica un article, en la seua secció de Público (El dedo en la llaga), a l'expresident de la patronal espanyola. Com sempre, molt clarificador.

Cantaba el francés Georges Brassens con mucha coña que “los muertos son siempre gente estupenda”. No es un vicio específicamente hispano: basta con que alguien se muera para que los mismos que lo ponían en vida cual chupa de dómine se dediquen a decir (ante el gran público, claro) que era una gran persona, un benefactor, un prócer, un pilar de la democracia, un adalid de la libertad y ni sé cuántos ditirambos más.

Se cuentan con los dedos de una mano los que ayer tuvieron el valor de mantener sus opiniones de siempre, recordando algunas peculiaridades de la biografía del ex presidente de la CEOE. Por ejemplo, que fue un falangista convicto y confeso, muy colega de Rodolfo Martín-Villa, con quien trabajó codo con codo en los sindicatos verticales del franquismo, cosa de la que, al igual que su amigo, jamás se autocriticó. Por ejemplo, que nunca fue empresario, por mucho que dirigiera la organización del gremio: fue, eso sí, burócrata de varias empresas, antes de convertirse en el principal burócrata del empresariado. Por ejemplo, que durante la Transición se dedicó a poner zancadillas a todos los ministros de Economía de Adolfo Suárez, a los que consideraba perversos socialdemócratas, porque a él lo que le iba era la derecha pura y dura. Por ejemplo, que se pasó la vida tratando de recortar los derechos de los trabajadores. Por ejemplo, que nunca tragó el autonomismo del Estado español y que llegó incluso a reclamar que se suspendiera la autonomía de la Comunidad Autónoma Vasca, sometiéndola a un estado de excepción. Sólo le conocí en su larga trayectoria una decisión feliz: la de jubilarse.

Se suele manejar en estos casos un argumento que me parece especialmente bobo: “No digas esas cosas de él, porque ahora no puede defenderse”. ¡Pero si se las dije decenas de veces cuando estaba vivo y nunca mostró el menor deseo de desmentir ninguna de ellas! ¿Qué debería hacer ahora yo, si no? ¿Desdecirme?

La conversión de los muertos en tabú (de los muertos recientes, porque pasados unos cuantos años hay ya de nuevo libertad de despotrique) representa uno de los fenómenos más hipócritas de nuestra cultura. Es detestable.

El derecho al delirio.

Disculpeu la velocitat de publicació, però no puc deixar de penjar aquest magnífic vídeo que m'ha passat el meu amic Natxo.

Realitzat per Nerea Ganzarain.
Música: "Bosques de mi mente"
Veu: Eduardo Galeano

Mireu que pensa MinutoDigital sobre la festa per la independència que comença demà a Castelló de la Ribera. Es poden dir més bajanades en un text de 20 línies?.

"Fiesta separatista de Maulets, con la presencia de Soziedad Alkoholika, en Valencia"

La organización radical Maulets celebra estos días su 20 aniversario con una gran fiesta “por la independencia” en Villanueva de Castellón, una localidad gobernada por Izquierda Unida que apoya las celebraciones.

Maulets, grupúsculo que ha destacado por su actitud violenta y antisistema, ofrecerá durante esta fiesta varias actividades, entre las que destacan los conciertos musicales. Como no podía ser de otra forma los incombustibles Soziedad Alkolica han sido invitados a los actos, lo que demuestra la estrecha relación entre el grupo musical y los grupúsculos radicales.

COMIENZAN LAS PROTESTAS

Maulets está también vinculado con los diversos grupos okupas que campan en Cataluña. Para conocer diversas experiencias han invitado a “compañeros” de Berlín y “Euskal Herria”. No sería de extrañar que las banderas sobre el acercamiento de presos ondeasen en Villanueva de Castellón esos días.

En principio ya han comenzado las protestas contra la actuación de Soziedad Alkoholika. La organización Democracia Nacional mediante un comunicado de prensa ya ha instado “a las autoridades locales y políticas de Villanueva de Castellón a la denuncia pública, al rechazo institucional y al impedimento de la actuación, ya que se realizará en un recinto público, tanto a este grupo musical como a otros similares que hagan de sus canciones apología del terrorismo con la consiguiente humillación a todas las víctimas.” La organización también anuncia que “si las medidas anteriores no hacen frenar esta actuación de odio e intolerancia, nos dirigiremos a la sociedad civil de Villanueva de Castellón, y a toda la valenciana en general, al igual que hicimos en la localidad de Miajadas (Caceres) en el 2006, con reparto de miles de octavillas informativas acerca de este grupo y sus canciones, y la implicación de estamentos públicos para que la presión social haga desistir a los organizadores de tal actuación.”

Esta noche hay una fiesta...

El Govern de Zapatero, polítics de tota indole i demés “especies protegides” de la fauna mediàtica d’aquest estat estan com bojos per no haver segut convidats a la reunió del G8. Aquests que pretenen refundar el capitalisme (quasi res porta el diari!) i fer front a la crisi; volen arreglar el món, per a que els mortals ho entenguem.

Doncs bé, en eixa reunió, després de milers de gestions i de fer els ploramiques pels racons institucionals, no estaran. De res serveixen les paraules de recolçament de Barroso, Brown i Sarkozy, qui convida és l'organitzador i a Bush ja se li ha oblidat per on para la piel de toro (dret d'admissió ha dit el ianqui). Ells, que es pensen el melic del món, i que han estat educats per a ser els més grans del món mundial, no podran refundar el capitalisme, llàstima!. Potser, amb una campanya de Cuatro rollo podemos i enviant a la reunió a Rafa Nadal, Pau Gasol i Fernando Alonso els hagueren fet més cas.

Si revisem la història del món, en els últims cinquanta anys els espanyols no han tingut cap influència en les grans decisions mundials. O molt m’equivoque, o la única cosa de rellevància mundial on ha participat l’Estat Espanyol és la intervenció en els Balcans, la de l’Afganistan i la famosa i cruenta ocupació de l’Irak (corregiu-me si m'equivoque); intervencions militars, ai!, no, perdo... missions de pau. I algun que altre toc de l’opinió internacional per superar records negatius en matèria de drets humans i protecció del medi ambient.

Amb la il·lusió que posava Aznar (Ansar, per als amics) en la foto de les Azores. Ell, que pensava que per fi algú havia posat a España en el lloc que es mereix en la història. Que un nou “caudillo” havia tornat per a redimir els pecats de tots i cadascun del espanyols. Pobre miserable!.

En resum, que per a pegar tirs i fer la feina bruta en recondits racons del món sí, per a això si que pinten en les agendes dels poderosos. Però quan toca fotre el nas en assumptes que si que afecten al futur de la gent i del planeta, no els volen per a res. Que difícil és acceptar que tots els teus amics han quedat per fer una festa, i tu que els has torcat milers de potades no estàs convidat.

Minories i poc més...

Per tots és conegut i per alguns patit, el fet que el PP té la majoria absoluta al País Valencià. En les darreres eleccions arrasaren de forma clamorosa, tan es així que aquesta terra, a la que ells anomenen comunidad, s’ha convertit en una mena de coto privat de caça on ellos y ellas fan i desfan sense més contemplacions que el seu propi benefici polític i econòmic.
Però d’això, a considerar una minoria els docents i els centres que s’han mobilitzat contra la ridícula llei que obliga a impartir l’assignatura de ciutadania en anglès, és massa. Es considera, que un 90% dels equips directius dels centres de secundària de tot el país s’han declarat contraris a aquesta floritura del conseller Font de Mora. Aquest, xulesc com és, considera que no es pot legislar en base a minories i que aquestes no poden controlar les decisions que es prenen en matèria d’educació. Predicame Antón..., que diuen els castellans.
Podran tenir la majoria absoluta a les eleccions, però eixa llei és ridícula i absurda i així ho han manifestat la gran majoria (90%) del professionals de l’educació. Encara que al Fountain of blackberry, com ell mateix s’ha anomenat, això de les majories i les minories no li quede molt clar. Pobre d’aquell que no controla d’anglès ni de percentatges; pobre.

Feliu Ventura.

M'agrada molt aquesta cançó i em sembla molt original el vídeoclip que va fer el Feliu. A més, l'altre dia me la regalaren i vull compartir aquest regal amb tots vosaltres.

Julio Cortazar.

Escodrinyant per la nova web de literatura que he descobert (o que em va presentar el Rafael Reig a traves del seu blog, segons ho mire), he trobat un graciós relat de Julio Cortazar; Lucas, sus pudores, s'anomena. Espere que vos agrade.

Rodolfo Walsh.

Per casualitat, llegint el blog personal de Rafael Reig (Público), he trobat la recomanació que fa d'un conte de Rodolfo Walsh, Esa mujer és titula. Si teniu uns minutets feu-li una llegida que paga la pena, jo l'he trobat força interessant. Ja em direu que vos sembla.

Qui els citarà?

Ser independentista, declarar-se i actuar com a un antimonàrquic és perseguit per l’espanyolisme més ranci i no tan ranci, com si d’autèntics criminals (creminals, diria ma iaia) és tractés. De seguida, és fan grans debats a les televisions (ahir el programa de Telecinco, la Noria, plantejava la següent pregunta: el rey es de derechas o de izquierdas?, veure per creure), els tertulians fan grans anàlisis i tota la maquinaria repressiva de l’Espanya més casposa (la que controla aquest estat mane qui mane) es posa a funcionar per a no deixar impune un delicte tan greu comés contra la constitució y nuestro estado de derecho. Els falta temps per a cridar a declarar a l’Audiència Nacional a tot aquell que es pose al seu punt de mira.

Doncs bé, mireu bé la foto. Mireu a la colla de porquets que estan cremant una estelada. Símbol, que tot i no estar reflectit en cap constitució, ni cap llei, representa a moltíssima gent, moltes persones ens sentim identificades amb ella i la considerem un símbol democràtic; de fet, més democràtic que l’estanquera que representa la Nación Española, que ens agrade o no ens hem de tragar tots els dies i el que proteste ja sap el que li toca.

A aquesta colla de cafres ningú els citarà, ni els acusarà, ni els detindran, tot i que canten el cara al sol falangista, o aixequen el braç amb la salutació a la romana, o li diguen al rei traïdor, no seran imputats per cap delicte. Ells que vertaderament odien la democràcia (ni tan sols saben que significa el terme, es clar) i la diversitat, que són racistes i assassins ningú els dirà res. Així de cert i així de trist.

En dies tristos i grisos, cal somriure

Aquests dies no estan siguent molt potable, ni per l'oratge, ni per la meua salut, ni per als meus sentiments. Per això, he pensat que al mal temps bona cara. Vos deixe la millor imitació, per a mi, que han fet els mestres de l'absurde de Muchachada Nui. Avui Manu Chao.

12 d'octubre, res a celebrar

9 d'Octubre passat per aigua i per l'assetjament policial.

De diferent podríem qualificar la diada del 9 d’octubre que hem celebrat avui a la ciutat de València. Tot i que el clima meteorològic no ha acompanyat gens ni miqueta, ha estat el clima policial, que s’ha respirat a l’inici de la manifestació, el que ha condicionat la convocatòria feta per l’esquerra independentista.

Encara no eren les sis de la vesprada (hora d’inici de la manifestació), quan un gran nombre de anti-avalots de la policia espanyola identificava, escorcollava i requisava "los palos o armas blancas", on anaven nigades les estelades, als companys independentistes que intentaven acudir a la cita. Una intimidació en tota regla i avís a navegants: no vamos a pasar ni una!. Tota persona que intentava accedir-hi era assetjada. Realment, s’han viscut moments de certa tensió i d’incredulitat entre els assistents. Una vegada més han deixat pales quin és el seu tarannà democràtic. L’any passat ho demostraren (no s’oblideu dels gravíssims fets del Parterre) i aquest anys ho han tornat a fer. Tota la informació sobre els fets en Alerta Solidària.

Amb tot, la manifestació ha pogut transcórrer sense incidents i, ara sí, el mal oratge ha fet acte de presència, això sí sense apagar el to festiu i reivindicatiu del bloc independentista.

He de mencionar i felicitar als companys que aquest matí han desplegat una macro estelada des d’una façana al pas de la processó cívica farcida de feixistes. Una gran acció en el centenari de l’estelada. Qui deia que la Reial Senyera no s’inclinava davant de ningú?.

Els agrade o no, l’independentisme combatiu a la ciutat de València surt i pren els carrers. Contra el mal oratge i la seua repressió, nosaltres oposem treball i lluita. Nosaltres decidim independència!.

Cliqueu-li

Tota la informació sobre la propera festa per la independència a Castelló de la Ribera ací.

Celebra amb nosaltres la festa per la independència.

Maulets, 20 anys en lluita!

www.maulets.org

De sangoneres va la història.

L’altre dia, parlava amb un amic sobre com d’hipòcrites són tota aquesta colla de polítics, intel·lectualoides i periodistes neoliberals que defensen el lliure mercat i la NO intervenció estatal i dels poders públics en l’economia. Tot allò que sona a PÚBLIC, els produeix com una mena d’urticària insuportable. I defensen obertament el sector privat. El venen com a garantia d’un bon servei; la competència afavoreix la millora i la competitivitat, per tant el servei que es dona al client és molt millor (sempre i quan el puguen pagar, clar està). L’estat del benestar queda com un reducte residual. Els serveis públics moren per deixadesa i manca d’inversió; i es deixa a la ciutadania en una situació d’indefensió que provoca l’aparició de malestar entre la gent i el conflicte social (d’aquest tema necessitaríem tot un post per parlar-ne) . Degradar lo públic per a justificar lo privat, eixa és la seua màxima. D’aquesta colla en coneixem uns quants, Espe Aguirre, Rajoy, Zaplana, Rita, Camps i un llarg etcera.

Doncs bé, la hipocresia -si voleu dir-li així- radica, per a mi, en el fet que aquests mangantes s’aprofiten dels llocs públics que ocupen per a fer el negoci. Per a enriquir amigots i per a treure’n profit. Es serveixen de les institucions i dels diners públics per a degradar això mateix, el sector públic; i així enriquir-se ells i aquells que els riuen les gràcies. Fan ús d’allò que critiquen i que avorreixen per a refermar la seua classe social i la seua posició de dominació envers la resta de la societat. Aquesta gran majoria que en èpoques de crisi, com la que ara patim –patirem- no arribem a final de mes i els deutes se’ns mengen.

Ah!, no puc evitar pronunciar-me. El mediocre Toni Cantó és manifestava contra la nostra llengua pels carrers de Barcelona junt a Ciudadanos, PP, Falange, UCE i espanyolistes ressentits en general. Si els cabrons volaren...

Patètics colonitzadors.

Aquests dies, després de l’11 de setembre, els mitjans i la justícia espanyola s’han tornat a unir en processó, per a criminalitzar i perseguir a “aquellos delincuentes independentistas que odian nuestra patria y queman nuestros símbolos·” – més o menys així ho resumirien-. L’argumentació és vella i està, per a mi, caduca.

Només em queda dir aquella magnifica frase que amolla Ewan McGregor interpretant al yonki ( el més ben parit i patèticament còmic que he conegut) de Trainspotting, quan aquest i la seua colla d’amics, també addictes, van al camp acomboiats per l’únic de la colla que no està enganxat. Marc Renton -que és el nom del personatge interpretat per McGregor- fart del camp i de l’aire pur; i bevent d’una ampolla d’alcohol amolla, parlant dels escocesos: Som tan desgraciats, que no som capaços de deixar-nos colonitzar per gent decent. Gran frase per a uns colonitzadors bastant patètics.

Nota 1: encara resta pendent la ressenya de la biografia de Malcolm X.

Ja tornem.

En primer lloc, demanar disculpes per dilatar-me tan en l’actualització del blog. Aquest estiu no ha estat un estiu molt normal, una mica tediós i estrany, la veritat. El fet és que han succeït una sèrie de fets molt interessants i dignes de ser comentats o postejats -com vulgueu- però jo no m’he sentit amb motivació per a fer un anàlisi d’aquests; a més, ONO és implacable amb els que no paguen la factura i nosaltres hem estat víctimes d’aquesta censura, produïda per una morositat involuntària.
Podria comentar els fets més significatius, aquells que han estat al top ten de les notícies, però em limitaré a nombrar-los: l’accident del MD-82 d’Spanair (no ha ajudat gens a curar la meua fòbia a volar, l’ha agreujada si més no). Com els mitjans contribuïren, amb eixa voluntat cinematogràfica que els caracteritza, ha fer de la tragèdia un drama, amb banda sonora i tot. Veure i viure una tragèdia és més emotiu, dolorós i tràgic si aquesta va acompanyada d’una banda sonora (odie que es pose música a les imatges de tragèdies, és converteix en un espectacle i no és gens respectuós, més bé fastigós). Has de plorar i sentir-te malament, sí o sí. Per què no musiquen les més de 400 morts d’immigrants que aquest estiu han intentat arribar a una terra hostil per guanyar-se els calés i sortir de la misèria més absoluta?.
O el conflicte entre Geòrgia i Rússia, molt comentat arreu i amb una sèrie d’articles magistrals com el que va escriure per a Público Carlos Taibo i que va comentar, molt encertadament, a Diferència i repetició la companya Aurora.
La irrupció en la campanya nord-americana de la segona de McKein, una ultraconservadora; una fonamentalista amb poques llums i molta mala baba anomenada Pain. Governadora d’Alaska que, en aquest fred estat, va retallar en un 60% les ajudes públiques a famílies amb persones discapacitades físiques i psíquiques. Casualment, el destí –o Déu com predica ella- li va fer tenir un fill amb una discapacitat i ara s’erigeix com la defensora de les famílies que pateixen aquest problema. No hi ha res com veure-li les orelles al llop, per a canviar el discurs. Això sí, sempre amb l’estima i el desig del nostre senyor, ja que aquesta hiena és de la teoria de la creació –creacionista-. Ho té tot, fins i tot una filla adolescent prenyada.
Simplement, volia donar senyals de vida. Sóc el que veus pretén reanudar la seua activitat i ja estic preparant la ressenya de la autobiografia de Malcolm X que m’he llegit i que penjaré aquesta propera setmana. Tot un descobriment aquest llibre, de debò.
Una salutació i repetisc, disculpeu aquesta dilatació. Se que és difícil viure sense aquest meravellós blog –ara heu de riure la conya-. Com diu Venicio del Toro interpretant el Che, en una de les escenes de la pel·lícula, adreçant-se al traductor que portava el comandant durant la seua visita a les Nacions Unides en 1964, quan aquest li pregunta si el necessitarà durant la nit. - ningú és imprescindible i no et penses que tu ho ets. Això és tot amics i amigues.

Sigur Ros

Cliqueu sobre el vídeo i només heu d'ampliar la imatge i deixar anar el cap; si apagueu les llums de la cambra i vos relaxeu, molt millor. Només cal pensar, imaginar i recapacitar. Ja em direu que vos sembla. Forta abraçada als i les lectores de Sóc el que veus. S'apropa la tardor.

Cagalló que xafes.

Si alguna cosa aprenguéren els nord-americans de la seua intervenció a la guerra del Vietnam fou que calia evitar, per tots els mitjans, que les imatges dolentes, les masacres, els assassinats, les morts de civils i, sobre tot les imatges de joves soldats iankis morts o destripats tirats a una banda de la carretera aparegueren als telenotícies i diaris dels Estats Units. En definitiva, aprengueren que quan menys informació arribara a les cases dels orgullosos i patriotes nord-americans millor. Cal recordar, que les imatges dolentes alimentaren el rebuig i afavoriren que els moviments contra la guerra tingueren més i millors arguments per potenciar protestes, manifestacions i queixes contra aquella guerra. Per tant, la consigna era clara: d’ara en endavant les guerres es contaran amb uns paràmetres clars i controlats pel Pentàgon i la Blanca Casa. Sortirà allò que beneficie els interesos del poder i la “causa justa” d’una intervenció militar –per altra banda, tan practicada pels EEUU-

Tot i que, durants aquests anys han estat molts els periodistes que han intentat –alguns amb èxit- sobrepasar aquestes pautes de control i han ofert imatges reals del que és un guerra –una merda i una putada- ha estat la segona guerra a l’Iraq la que ha tornat a potenciar aquests fantasmes. Una guerra impopular (entenem impopular ací com a que en els EEUU hi ha gent que s’oposa férmament) no necessita remoure més merda si no vol que tot acabe com el ball de parra.

Doncs bé, avui el diari Público ha publicat les fotos -la foto- que li costaren l’expulsió del país arab a un periodista que anava empotrat amb les tropes nord-americanes. Les fotos no tenen res d’especial, sols que apareixen els cossos de marines cremats i tirats al terra després d’un atac suicida. Zoriah Miller ha comés el gran delicte, ha mostrat la vertadera cara de les guerres, aquella que tots coneixen però que ningú vol veure. Ha mostrat els “fills de la llibertat” morts com qualsevol miserable mortal. Com diuen els castellans: ojos que no ven… i que amb aquesta gràcia escatològica que tenim els valencians afegim: cagalló que xafes. Doncs això

Retales de una vida (Celtas Cortos)

El nou vídeoclip dels Celtas Cortos conté la cançó Retales de una vida. Boníssim, de veritat.

Vídeo de entretenimiento

3 anys.

El passat 29 de juliol es complien 3 anys de la detenció de 13 indenpendentistes a l’extensió que té la Universitat Politècnica de València a la ciutat de Gandia.

Els fets, ocorregueren durant una protesta contra la presència de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) entitat que defensa tèsis acientífiques sobre la unitat del català i la presència en aquestes jornades de Fernando Giner -aleshores president de la Diputació, conegut blaver i antic falangista-. La concetració pretenia denunciar: per una banda, la complicitat de la UPV-Gandia amb entitats blavero-feixistes que defensen postulats contraris a bases filològiques i acadèmiques. I per l’altra, totes els impediments que des de la UPV es posen per a que els estudiants puguen desenvolupar una activitat associativa i política adequada –cal recordar, que la UPV no deixa als estudiants organitzar-se en organitzacions sindicals que defensen una territorialitat que estiga fora de la constitució espanyola, com és el SEPC-

Les companyes independentistes, que foren detingudes a punta de pistola per la policia local de Gandia, s’enfronten a un delicte per desordres públics, amb una petició de penes de 10 mesos de multa a 12 euros diaris.

Es curiós, veure avui, 3 anys després, com les institucions municipals no s’han pronunciat davant uns fets tan absurdes i desproporcionats. Així però, no és extrany. En la darrera visita que féu la vicepresidenta espanyola Mª Teresa Fernandez De la Vega a Gandia, companyes de l’organització Maulets acudiren per repartirs díptics, explicant per que s’oposaven a la visita d’aquest personatge “polític”, aquestes foren apartades i expulsades per la policia que estava present allà. Mentres, els feixistes d’España 2000 i del GAV, que també assistiren per a protestar, es feien fotos davant la pasivitat de la policia que fins i tot, s’apartava per a no interrompre la sessió fotogràfica. Deixant clar, quina és la forma de mesurar les coses que tenen institucions i policia en la capital de la Safor.