En el camino, Jack Kerouac

Un excitant i paranoic viatge, una fugida cap a la llibertat. Així és “En el camino” , una història d’excessos, de rebel·lia; situacions i personatges increïbles. La lluita contra el stablishment, contra el american way of life, contra una moral hipòcrita i devastadora. Una radiografia social i geogràfica de Nord Amèrica, de est a oest. Una Amèrica desconeguda i subterrània. El manifest de la generació beat. Drogues, sexe, cotxes, velocitat, jazz, bop i molta bogeria amaneixen aquesta història.

Llums, càmeres, acció!

Aquestes festes de Nadal he baixat, com és costum, a Xàtiva per celebrar-les. Una de les coses que m’agraden de baixar al poble, sí, per a mi és un poble i no una ciutat, que hi farem, és que em pose al dia de l’actualitat local. Aquesta vegada, caramboles del destí, vaig patir una apagada general; poques hores abans del sopar de Nadal una part dels xativins ens quedarem sense llum a les nostres cases. Més de mitja hora a fosques.
Penseu el caos que suposa quedar-se sense llum una nit tan assenyalada. Fins i tot, els amics bromejarem amb la idea de concentrar-nos a la porta de l’ajuntament per demanar el retorn de la llum.
A l’endemà, mentre passejava per l’Albereda, comentava amb mon oncle Emili la excessiva decoració que pateix Xàtiva en aquestes èpoques. Milers de llums, el betlem gegant, un arbre enorme, la fira de Nadal, la fam i les ganes de menjar, i tots plegats passejant.
Arribarem a la conclusió, que tota aquesta bacanal multicolor suposava un consum d’energia considerable i per tant, podia ser la culpable de la apagada del dia anterior. Si a més, li afegim que l’arbret en qüestió és un cedre italià viu, un poc pansit per la situació en la que es troba, ja tenim el Nadal rus-tit menys sostenible possible.
Ara que el tema de l’escalfament global, el canvi climàtic i tota la pesca està tan de moda i les cridades a la responsabilitat i al seny estan a l’ordre del dia, les autoritats municipals han organitzat, el que podríem anomenar, unes festes a la valenciana, amb el “això ho pague jo” i la pandereta per bandera, malgastant energia a go go. Aquesta era l'oportunitat, l'any de donar exemple, d'estalviar en energia i en diners, però no, no ha estat així.

No dic que els carrers no s'hagen d'adornar, però eixe excés, és massa. I és què, pot ser, el Rus (l’Alcalde) també té un cosí que li ha dit, que li ha comentat, que li ha explicat... que això del canvi climàtic és..., segur que el té.

La llibertat d'expressió i Sóc el que veus vos desitgen...

... unes bones festes!

Setmana dels drets humans.

Aprofitant que aquesta setmana es compleixen 59 anys de la declaració universal de drets humans el canal Odisea està emetent una sèrie de documentals relacionats amb la temàtica. Els documentals tracten, des de diferents perspectives, les violacions i els abusos, en matèria de drets civils i socials, en diferents parts del món.
De fet, en aquest mateix blog, ja vaig parlar d’un dels documentals que s’emetrà “El levantamiento de Soweto” .

Malauradament, vos he fet l’anunci d’aquest cicle una vegada començat, però més val tard que mai.
Espere que gaudiu i reflexioneu amb la temàtica. Si no disposeu de televisió per cable, ja sabeu, a demanar-li a algun conegut que vos els grave.

Els documentals són:

-SUDÁFRICA: EGO BLANCO: dl 10, 23:00
-RACISMO: UN LEGADO SALVAJE: dm 11, 23:00
-EL LEVANTAMIENTO DE SOWETO: dx 12, 23:00
-EL CUMPLEAÑOS: dj 13, 23:00
-DARFUR, LLAMANDO A LA CONCIENCIA: dv 14, 23:00
-MUHAMMAD YUNUS: UNA OPORTUNIDAD PARA LOS POBRES: ds 15, 23:00

-LA GRUTA DE MARÍA: du 16, 23:00

La calle esta llena de pistoleros.

Ahir a la nit, mentre els companys de Maulets de l’horta penjaven cartells a Benimaclet contra la constitució espanyola i convocant a la manifestació per les normes de Castelló (Pel valencià!), la policia local de València els va aturar i els va demanar que s’identificaren, fet això els va requisar els cartells, tots els cartell, per si el seu contingut era constitutiu de delicte. Més concretament les paraules que emprà foren: "Os los requiso todos, y si un juez quiere abrir diligencia por su contenido, bienvenida sea".
Els companys li demanaren que no calia que els prenguera tots, que valien molts diners i que amb la prova d’un ja en tenia prou. Però aquest es féu el desentès i no els va deixar opció.
I allà es quedaren sense cartells i sense poder finalitzar la tasca. Curiosament, mentre succeïa tot això, al telefon del policia arribà una telefonada demanant reforços, una dona havia patit una agressió a mans de la seua parella.
M'estalviaré fer cap judici. No cal, ja no cal.

Cowboys del Infierno (Edit. Apostrofe)

El marine és, probablement, la icona militar més coneguda del món. El paradigma del soldat, del guerrer preparat i disciplinat que està disposat a morir, no sols pel seu país sinó també per a alliberar al món del mal i dels tirans. Així ens l’han mostrat a la televisió i a les grans produccions de Hollywood.

Jimmy Massey pertanyé 12 anys al cos de marines de l’exèrcit del EEUU. Era un marine orgullós i disciplinat, creia en el que feia i tenia en el cos a la seua família, els seus amics. En 2003 fou enviat com a sargent a l’Iraq. A partir d’ací comença a veure quin és el comportament dels seus compatriotes i del seus superiors, quina era la vertadera raó de l’ocupació de l’Iraq. L’assessinat de civils i els abusos cap a la població iraquiana el feren plantejar-se quin era el sentit de tot plegat. Aquest fet el va marginar, distanciant-lo dels seus superiors.
Cada nit era un malson, l’angoixa i l’ansietat s’apoderaren d’ell, fins que ja no va aguantar més i demanà una revisió mèdica que li va diagnosticar un stress post-traumàtic i l’enviaren cap a casa.
A Cowboys del infierno (ed. Apostrofe) Massey, amb l'ajuda de l'escriptora Natasha Saulnier, ens narra no sols com foren els mesos que passà a l’Iraq sinó també com tot el que va viure el feu replantejar-se la seua carrera militar. Com començà la seua instrucció, els seus anys com a reclutador (com l’exèrcit recluta joves al barris més marginats i conflictius), els problemes que tenia a l’hora de combinar la seua vida de soldat amb la seua vida familiar i civil, els abusos al quartell, les conflictives relacions amb els seues superiors; fins i tot, la política internacional nord americana.

Amb un llenguatge dur i, sovint, despectiu, l’ex-sargent ens dibuixa un món molt llunyà del que ens venen les pel·lícules.

Un controvertit treball que ha estat censurat als EEUU i que fa poc es va presentar a la fira del llibre de Caracas (Veneçuela).

Te'n recordes, quan el burro feia cordes?

Llig a Las Provincias el següent titular: “El PP afirma que construir casinos y parques temáticos en Aragón demuestra que hay agua” .

Si ens regim per les teories deductives del PP valencià i fem un poc, sols un poc, de memòria podem formular la següent afirmació: La construcció massiva del nostre territori i l’enrajolament del litoral valencià s’ha degut, entre altres coses, perquè disposem o disposàvem d’uns recursos hídrics abundants. Llavors, per què era necessari fer el trasvassament? Per què era necessari enfrontar-se amb el Principat i Aragó? Per què calia treure els llauradors valencians pels carrers de València demanant “agua para todos”?. Molt senzill, perquè el victimisme és rentable i és una arma importantíssima a l’hora de manipular al poble, a més, no es disposava d’eixa aigua i sabien que desviar l’atenció, assenyalant falsos culpables, els ajudaria a continuar amb el lucratiu negoci de l’especulació i l'espectacle.
No és cap secret que moltes zones del nostre territori pateixen la manca d’aigua, fins i tot en zones del sud i del litoral alacantí les restriccions són freqüents a l’estiu (moltes urbanitzacions no tenen garantit el clavegueram i l’abastiment d’aigua).
Davant d’aquest fet, els dirigents valencians continuen fent-se els sords i apostant per un model de creixement insostenible, basat en rajola i més rajola. Contra totes les veus d’experts i de ciutadanes que reclamaven més responsabilitat i una revisió del model de creixement, els voltors institucionals es treien les puces de damunt i disparaven a tort i a dret acusant a tots d’estar en contra del progreso y el desarrollo de esta, nuestra comunidad.

Malgrat que molts valencians estan cegats per la llarga digestió de les paelles gegants, la hipocresia, l’engany i la manipulació es deixa veure entre els quilos i quilos d’arròs.

Recull de textos.

He trobat aquest text a Rebelion.org i pense que la definició és bona.

Carlo Frabetti
Rebelión

"No nos dejemos engañar tampoco por la consabida “teoría de los dos demonios”: una extrema derecha y una extrema izquierda equidistantes del equilibrio social, igualmente violentas, que acaban tocándose en su irracional alejamiento del supuesto Estado de derecho. Los ultraderechistas, los neonazis, son asesinos, y a menudo son amparados o tolerados por algunos sectores del poder y de las fuerzas de seguridad. Los “antisistema” luchan por un mundo más justo, nunca son amparados y rara vez son tolerados por los poderes establecidos, y no son criminales: a lo sumo rompen cajeros automáticos, una respuesta que no parece excesiva ante el asesinato de uno de los suyos, y que alude directamente a la íntima relación entre el poder económico y la violencia fascista".

Fragment extret del text “El arma más poderosa” , Rebelión, Divendres 16 de Novembre.

Si això és un home (Edit. Edicions 62)

Si això és un home és el primer llibre de la trilogia que Primo Levi escrigué narrant com fou la seua vida, o més aviat la seua subsistència, al camp d’extermini d’Auschwitz.
Profundament marcat i turmentat per aquest fet, aquest químic torinès d’origen jueu es va convertir, abocat per les circumstàncies, en escriptor i en un dels testimonis més importants de la crueltat humana i dels “esquizofrènics” mètodes que els nazis usaven als camps de la mort.
A Si això és un home hi trobem una narració, quasi un diari, on Levi ens mostra des del primer fins al darrer dia com fou la por, la fam, el fred i la desesperança d’uns éssers humans que suportaren en les seues pells el menyspreu i la humiliació més despietada. L’escriptor ens destapa un món on és difícil destriar entre l’home i l’animal; un món, en definitiva on la subsistència diària és una indigna odissea.
Levi va utilitzar l’escriptura com a un mitjà per canalitzar tot el dolor i la ràbia que patia; no obstant això, en l’any 1987, es treia la vida, potser fart de viure en un món que sempre ensopega amb les mateixes maleïdes pedres.

(La trilogia es completa amb "La Treva" i "Els enfonsats i els salvats")

NO està sol!!.

Un altre cop. Una altra vegada ha succeït. El feixisme torna a actuar, com més li agrada, d’una punyalada precisa al cor. I com sempre, famílies i amics destrossats, tristesa, impotència i una sensació de ràbia que et recorre el cos i l’ànima. Aquesta vegada a Madrid, un jove, un menor ha perdut la vida a mans d’un assassí feixista, d’un "militar de profesión", segons diuen els diaris. Democràcia Nacional es manifestava contra el "racismo anti-español y contra la inmigración", difondre el missatge xenòfob i d’intolerància era el propòsit. Amb el consentiment de les institucions els feixistes volien recórrer els carrers d'un barri obrer, un barri de la perifèria. Un grup de joves antifeixistes volien demostrar la solidaritat amb les immigrades, respondre als gossos com es mereixen. El matí es va tenyir de sang i de mort, com sempre, i ara totes les preguntes, tots els dubtes i les recriminacions per aquells que permeten que l’extrema dreta difonga el seu odi pels nostres carrers sense moure un dit. I la pregunta que molts de nosaltres ens fem, quan es mullaran les institucions, partits i tertulians en contra d'aquesta colla d'indesitjables?. Mai, no es mullaran perquè no tenen el valor per fer-ho.

Des d'ací una forta abraçada antifeixista per als companys de Madrid.

Pel territori.

Les organitzacions i col·lectius que lluiten contra la destrucció del territori al País Valencià han creat una web (www.conflictesterritoripv.org/) on mostren tots els conflictes territorials que hi ha al llarg de la geografia valenciana. Des de PAI's fins a abocadors, la web mostra de forma molt gràfica els diferents projectes que estan desenvolupant-se, en la majoria de casos, en contra de la voluntat dels pobles implicats.
Les polítiques depredadores i especulatives del PP han portat a mobilitzar-se a milers de valencians que han vist i veuen amenaçat el seu entorn i les seus vides. Aquesta nova eina és un esglaó més en el llarg camí de la conservació del nostre entorn i la denúncia d'aquells que volen traure profit d’enrajolar cada pam del nostre territori.

17a Festa per la Independència.

Després d’un any de parèntesi i malgrat els impediments que des de l’ajuntament de València s’han ficat, la festa per la Independència torna al Carme. Serà el proper dissabte 27 d’octubre a la plaça Viriat. Esteu tots convidats!

Més informació http://www.maulets.org/

ANNAPURNA, Primer 8000

ANNAPURNA, primer 8000 (edit. Juventud; 288 pàgines)

Avui vull parlar-vos del darrer llibre que he llegit: Annapurna Primer 8000. Una història real, que esdevé una aventura increïble i dramàtica alhora. Maurice Herzog ens narra, en primera persona, com fou la primera expedició que culminà amb èxit l’ascensió a un dels 14 pics més alts del món (8091 m) i com aquesta aventura va suposar, per a ell, la gloria i la tragèdia.

L’expedició francesa contava, probablement, amb la millor cordada d’escaladors que ha tingut mai l’alpinisme gal, junt a Herzog hi havia Jean Couzy, Marcel Schatz, Gastón Rebuffat, Marcel Ichac, Jacques Oudot, Lionel Terray i Louis Lachenal.

El 3 de juny de 1950 Maurice Herzog i Louis Lachenal aconseguiren coronar el cim de l'Annapurna. Després de tres mesos de treball a la serralada de l’Himalaia, l’expedició francesa culminava el somni. No era l’expedició que més alt havia estat mai, però sí la primera que culminava una ascensió completa a un pic de més de 8000 metres.

El diari personal d’Herzog esdevé una novel·la, que narra amb tot tipus de detalls com foren eixos dies, la incertesa d’aconseguir l’èxit, els perills de la muntanya i els tràgics moments del descens, les congelacions, amputacions (Herzog perdé tots els dits de les mans i els peus) i com la tornada a la civilització es convertí en un odissea única. Un best seller d’obligatòria lectura per a tots els amants de la muntanya.

Bye bye Joan Ignasi.

Realment, poc importa si Joan Ignasi Pla, secretari general del PSPV-PSOE, ha deixat de pagar 70.000€ o 100.000€ d’una obra al seu domicili; fins i tot, m’importa un rave si ho ha fet com a favor a un constructor, amic seu, amb interessos a Dénia (eixes coses ja no sorprenen al nostre país). Simplement, és la cirera que conclou un pastís mediocre.

Que el Pla no tenia dignitat política, ja havia quedat palès després de les eleccions de maig. Contra totes les veus, del seu partit i de fora, que el convidaren a marxar i no perpetuar-se a la butaca del carrer Blanqueries, ell se’n féu el desentés i continuà, fins que des de Madriz s’han cansat i li han dit que “gracias por los servicios prestados, pero vete a tu casa YA!”. I aquell Joan Ignasi ha marxat, això si, amb el somriure que sempre l’ha caracteritzat, la cara ben alta, com els que marxen amb la feina feta, ben feta. En fi, un final patètic, per a un polític patètic, amb un carisma més que dubtós. I com que els valencians sempre posem l’altra galta, com a bons cristians, i ensopeguem dues o tres vegades en la mateixa pedra, ens han ficat una gestora que presidirà, Joan Lerma. Sí, sí, el Lerma de tota la vida. Encara el recorde amb la blavera a les mans demanan-li a ZP que impulsara el idioma valenciano a Europa. Davant d’això no em queden més paraules….

En 30 anys res ha canviat.

Sempre s'ha dit que aquell qui es rasca és perquè alguna cosa li ha picat i, pel que podem comprovar aquests dies, a l'Espanya reaccionària, la que cada matí surt de la caverna per anar a manipular, mentir i coaccionar a tota la societat, el tema de la crema de fotos del rei espanyol els ha picat molt: moltíssim, diria jo. Personalment m'alegre i m'indigne alhora. Veure com el PP, el PSOE, els tertulians i salvapàtries de torn es tiren els trastos pel cap és, si més no, graciós. D'altra banda, és cert que tota aquesta campanya ha estat aprofitada pels sectors més reaccionaris de l'estat per a proclamar als quatre vents que España se rompe y hasta aquí hemos llegao, però també està servint per comprovar que malgrat que molts -els més progres- no es cansen d'afirmar que Espanya no és així, i que la nostra democràcia gaudeix de bona salut, fets i comportaments com els que estem contemplant aquests dies, demostren que no, que l'esquerra institucional continua intimidada i coaccionada per la dreta, la qual, un cop més, ha endurit el seu missatge fins a límits bastant perillosos, que es continua criminalitzant el “nacionalismo periférico” i “el independentismo radical” , mentre ningú parla de l'ultranacionalisme o nacionalcatolicisme que transpira pels porus de l'Espanya "democràtica". A més, és la mateixa història de sempre, aquella on únicament tenen raó el mateixos i on la resta hem de callar si no volem ser cremats per la Santa Inquisició. I, per cert, ja en parlarem, però no estem parlant, precisament, d’un problema entre monàrquics i republicans, sinó de tota una altra cosa: espanyols vs independentistes. Continuem la partida sense treva.

Açò no és Birmania.

De paranoia policial pot qualificar-se la situació viscuda el passat dissabte a les portes de delegació del govern a la ciutat de València. Carrers tallats, una parella d'antiavalots cada 20 metres, furgonetes, identificació de tota persona "sospitosa" que intentara circular pel carrer que va des del Parterre fins a les Torres de Serrans i policies vestits de paisà. Aquesta fou la resposta que el govern i les forces de seguretat donaren a la convocatòria que l'esquerra independentista va realitzar en suport dels companys gironins cridats a declarar per un suposat delicte d'injúries a la corona espanyola.

Amb una actitud prepotent i provocadora, frases com "tu no pasas por aquí y te vuelves por donde has venido" o "esto es un golpe de estado y lo vamos a impedir" ho demostren a bastament, ja que, d’aquesta manera, impediren que la convocatòria es poguera fer de forma tranquil·la i pacífica com era el propòsit dels manifestants.
En definitiva, una situació més pròpia d'un règim autoritari, que no pas d'un que s’autoproclama demòcrata.

Que hem fet per merèixer açò?

Fa no res, en aquest mateix blog, comentava la reducció d'oferta educativa en la nostra llengua als centres del País Valencià. Hui torne a veure una noticia relacionada amb l'educació que em deixa bocabadat. El molt miserable president de la generalitat, en un intent de fer-se notar i protestar contra la nova assignatura de "educación para la ciudadania" (objetors de pacotilla) , està impulsant una iniciativa per a que aquesta assignatura s'impartisca en anglès al País Valencià. Demostrant que no tenen cap tipus de sentit del ridícul i de la dignitat. S'excusa dient que així es potenciarà el trilingüisme i està "nuestra comunidad" serà capdavantera. Capadavantera en què? A banda de la despesa econòmica que suposarà que tots els professors d'història i filosofia, que l'hagen d'impartir, aprenguen anglès, s'afegirà un nou entrebanc per a que els alumnes del nostre país puguen desenvolupar el seu ensenyament en català, ja que des de la conselleria d'educació s'ha garantit que si el País Valencià no disposa de docents que es puguen defensar en anglès els portaran de fora, i no precisament del principat i de les illes us ho puc assegurar. De trilingüisme res de res. "Això ho pague jo" podria ser l'eslogan.
Ja vaig dir en una ocasió, que no pretenia defensar l'assignatura d'educació per a la ciutadania perquè no és la meua tasca i perquè pense que tindrà moltes mancances. Però el que si defense, és que els valencians tenim dret a no pedre, encara més, la dignitat i que ens hem d'oposar a una manera de governar, planificar i gestionar que ens deixa sempre en una posició ridícula envers la resta de parts de l'estat. No podem permetre que aquestes formes de protestar absurdes i irracionals condicionen l'educació, la formació i la butxaca de tots nosaltres.

Aquesta és la seua democràcia!

A tots els il·luminats que omplen pàgines i pàgines reflexionant sobre la "democràcia" espanyola als diaris estatals, jo els plantejaria la següent questió.
Si vivim a un règim democràtic, perquè no ens permeten poder triar al cap d'estat?. Molts d'ells, els més progres, ens diran que aquest no té cap tipus de poder real, que és una icona que no té cap tipus de poder, més enllà del simbòlic. Altres diran, que gràcies a ell, l'estat espanyol és avui dia una "democràcia" consolidada i desenvolupada al món, ja que ell va triar el camí democràtic contra aquells que volien perpetuar el règim feixista anterior (la gent que va deixar la vida per la llibertat no té res a dir?). Fins i tot, els "acadèmics" de les revistes del cor et comentaran que el rei és un personatge afable i graciós, que cau simpàtic a tothom. Per totes aquestes raons cal respectar-lo i no posar en dupte la seua legitimitat com a cap de l'estat.
Bufons reials això és mentida!. És un personatge que es va formar al costat del dictador feixista Franco, aquest el va designar/imposar com a el seu successor, és el cap de l'exercit feixista espanyol, viu de renda ell i la colla de xupopteros reials i cada vegada que es posa en dupte la seua legitimitat, se'l rebutja obertament o se'l paròdia, tots els estaments judicials i repressius "democràtics" es possen en marxa per a abortar la llibertat d'expressió i castigar els dissidents anti-monàrquics exemplarment. Així ha passat amb el Jueves i així està passant amb els companys independentistes de Girona que rebutjaren la visita Borbònica a la UdG, per ser antidemocràtica i hereva de Felip V, l'assassí que va massacrar el nostre poble ara fa just 300 anys.
Estomacs agraïts obriu l'orella, jo també sóc anti-monàrquic, jo també rebutje els borbons a la nostra terra i jo em solidaritze amb el company de Girona repressaliat.
Fora borbons dels Països Catalans!! Fora la "democracia" espanyola de la nostra terra!!

Treuen la llengua per burlar-se de nosaltres!!

"Dels vora 2.000 col·legis públics i privats d'Infantil i Primària existents, 774 oferten línies d'ensenyament en valencià, és a dir, menys de la meitat. A Secundària l'oferta encara és més baixa, dels quasi 800 centres sols 295 donen l'oportunitat de matricular-se en valencià". Així ho va posar de manifest ahir Diego Gómez, president d'Escola Valenciana, qui va fer un balanç de l'inici de curs."

Amb aquesta notícia ens despertava avui el diari ADN.
L'arribada del curs escolar ens mostra un cop més, i ja en van un quants, que l'ús i l'aprenentatge del català al País Valencià fa com els crancs. Mentre el PP en fa de les seues i sols treu el valencià del calaix polsós quan vol utilitzar-lo com a eina d'enfrontament, el Psoe-Pspv mira l'espectacle com si no anara amb ells (prou tenen amb el que tenen) i els del compromís es fiquen xinxetes a les butaques com si foren xiquets de primària, la nostra llengua està malalta. Cada cop són menys els que la fan servir com a llengua principal en la seua vida i als nous vinguts ningú els ajuda a apendre-la, clar, és més fàcil i econòmic que aprenguen l'espanyol que és la llengua dels nostres dirigents. Mentre els catalanoparlants hem de fer un esforç heròic dia rere dia per fer-nos sentir i per a que els nostres drets no siguen xafats, els polítics i les institucions es dediquen a vendre'ns la moto i a mirar-nos com a un gra molest que cal eliminar.
25 anys deprés del naixement de la llei d'ús del valencià les coses no han millorat, cada cop hi ha menys oferta educativa en català, les polítiques públiques de foment són ridícules i l'espanyolització de la nostra societat és un fet palpable. I és que sovint, jo almenys, em senc com un estrany en la meua terra.

Misèries d'aquest món.

Aquesta setmana dues noticies m'han fet reflexionar sobre la immigració. Una realitat dramàtica i controvertida que ens esclata als nassos diàriament.

No calen paraules per a definir l'acció que un ciutadà romanés va realitzar a les portes de la subdelegació de govern a Castelló. Davant la desesperació d'haber estat enganyat (contracte de treball fictici) i la impossibilitat de tornar al seu país, per no tenir mitjans econòmics, es va cremar a lo bonzo davant la mirada de la seua dona, els seus fills i dels civileros que l'intentaren apagar xafant-lo com a una punta de cigarret. Viva imatge de la desesperació i la impotència, aquest havia estat enganyat per les màfies primer i ignorat per les institucions després.
www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=3646_10_339867__SUCESOS-hombre-quema-bonzo-frente-Subdelegacion-Gobierno-Castello



L'altra ens situa a Alcalá de Henares. Miwa Buene Monake (42 anys) s'ha quedat tetraplègic després de rebre una pallissa per part del "ciudadano español" (Roberto Alonso de la Varga). Realment, poc importa qui ha estat el miserable que li ha destrossat la vida a aquest econòmista congoleny i a la seua família (té dos fills de 10 i 12 anys), el que importa és que un cop més la violència xenòfoba en fa de les seues mentre les autoritats miren cap a un altre lloc.
http://www.elpais.com/articulo/madrid/Estoy/silla/ruedas/ser/negro/elpepuespmad/20070906elpmad_2/Tes/20070906elpmad_2/Tes

En un món cada cop més globalitzat i en societats multiculturals aquestes situacions miserables no tenen cabuda.

Manifest de suport a Ca Revolta (Maulets Horta)

Davant els lamentables fets ocorreguts la passada matinada de dissabte 1 de setembre, a Ca Revolta, on un grup de feixistes varen agredir el local amb pintades i fent un tret al cristall amb una pistola de balins, mentre les treballadores recollien dintre del local, Maulets el jovent independetista revolucionaria, volem expressar el següent:

La nostra solidaritat i el nostre suport a les companyes i companys de Ca Revolta davant d'aquesta nova agressió feixista per part de grupuscles blavers. Recordem que aquesta no és la primera vegada que s'ataca aquest centre social com tampoc és l'únic centre social atacat per aquests grupuscles als darrers anys ( la nostra seu a la ciutat de València: el centre social Terra de Benimaclet ha sigut atacada en diferents ocasions).

Lamentablement hem de tornar a denunciar la total impunitat judicial i passivitat policial amb la que actua l'extrema dreta violenta a la nostra ciutat i la resta del nostre país. En els darrers mesos hem vist com les continuades agressions a companys i companyes, a centres socials, a llibreries i institucions, com la Universitat de València, han estat realitzades sense cap tipus de conseqüències pels agressors ni aquelles organitzacions i partits polítics que les amparen.

Exigim a les autoritats competents que deixen de mirar cap un altre costat davant d'aquests atacs feixistes i actuen en conseqüència davant d'aquestes agressions.

Al feixisme no se'l tolera, se'l combat

Contra el feixisme de carrer i l'institucional ni un pas enrere!

Cap agressió sense resposta!

Maulets, Horta 2 de setembre de 2007

I d'ací cinc anys que?

Després de dos anys de negociacions la direcció de Ford Europa i el sindicat UGT ( majoritari a la factoria) han arribat a un acord per mantenir en funcionament la planta i mantenir els llocs de treball de 7500 treballadors. Això si, sols durant els propers 5 anys. L'acord deixa palés una vegada més que qui surt guanyant és la multinacional. Sols cal veure les condicions per a comprobar-ho:

- Uns nivells de producció mai inferiors a 350.000 unitats anuals lo contrari seria vergonyós o decebedor, segons paraules de John Fleming director de Ford Europa. Compromís del sindicat a recolzar polítiques de flexibilitat (horari, vacances, etc..) i reducció de costos, mesures que es pactaran en el conveni col·lectiu de 2009 i una contribució econòmica per a I+D per part dels governs estatal i autonòmic. Contribució econòmica que probablement mai coneixerem.

Tot açò amb la garantia que els treballadors realitzaran, sols, demandes "raonables" a la direcció de la companyia. Demandes raonablement condicionades a conservar el seu lloc de treball, això si, només durant els propers 5 anys.

Al mateix temps el senyor Fleming anuncià que s'està barallant la possibilitat d'obrir una nova planta de producció a Romania, on les condicions laborals i salarials dels treballadors garanteixen una major competitivitat (explotació laboral) a l'empresa nord americana. I com deia ahir Gonzalo Pino (secretari d'UGT a la Ford) "d'ací cinc anys se'ns jutjarà per la nostra capacitat d'adaptació i competitivitat". Aquest factor sentència clarament quin serà el futur dels 7500 treballadors de la factoria d'Almussafes.

No hi ha res com l'amenaça de deslocalització i la complicitat dels mercaders sindicals i polítics per a que el capitalisme, manifestat en aquest cas per la gran multinacional, incremente els seus guanys en detriment de les condicions laborals dels treballadors.

A l'estiu NO tot el món riu.

Ja sóc ací de nou, després de les vacances torne a remoure'm la panxa, per a treure'm de sobre la úlcera que em produeix l'actualitat d'aquest país i d'aquest estat malalt de tots els mals.

Amb el permís de la butxaca vaig marxar amb la Laia de vacances a Lisboa, no vos faré una crònica del viatge, res a resaltar a banda de que la capital portuguesa és una passada, farcida d'edificis que s'han aturat en el temps, una arquitectura inspirada en la il·lustració i que otorga a aquesta ciutat una façana esplendida (promec penjar fotos), l'amabilitat i el menjar dels portuguesos i la confirmació que no sóc capaç de treurem la por a volar. Bé, unes vacances a lo guiri de lo més convencionals.

Com que teniem moltes hores i ens agrada estar en misa i repicant campanes, la Laia i jo compravem el País (diario dependiente de los bolsillos más progres del estado), per 1'35€ teniem informació diaria de l'estat espanyol i em vaig trobar amb una serie de joies informatives sobre les que m'agradaria reflexionar.

En primer lloc, el dissabte 4 apareix, per a la meua sorpresa, un reportatge sobre l'exposició Lux Mundi que està fent-se a Xàtiva, parla de la importància històrica de la ciutat i de l'exposició. Al final de l'article el/la periodista, no recorde bé, conclou dient el següent "la ciudad que fue arrasada por errar de bando (en al guerra de sucesión) quiere volver a tener un sitio, etc......" el periodista progre del País afirma que forem arrassats per equivocar-nos de bandol, increible, per eixa regla de tres, els republicans assassinats o represaliats pel franquisme també s'equivocaren de bandol o els torturats per la dictadura argentina o la xilena. Per a l'intrèpid/a reporter/a el mantindre la dignitat, el lluitar pel que creus o fer front a un exercit autoritari i feixista és equivocar-te de bandol o pot ser que amb la seua palla mental el/la intrèpid/a periodista crega realment que si no apostes per cavall guanyador estas equivocan-te de totes, totes. Molt de garrot és el que fa falta.

La següent perleta informativa té a veure amb el resò que tots els mitjans de comunicació s'han fet de les olimpiades que es celebraran el proper any a la Xina, aquests treien a les portades i a les capçaleres dels medis la controvèrsia que crea el fet que a la Xina es continue aplicant la pena de mort i la repressió a la disidència política. A més, amb l'arribada dels jocs aquesta repressió s'intensifica segons fonts d'amnistia internacional fins i tot contra periodistes occidentals. El més curiós de tot és que a l'any 92, quan les olimpiades és celebraren a Barcelona, la policia espanyola i tota la maquinària de l'estat, amb la complicitat dels partits polítics, es va posar en marxa per a desfer-se de tot allò que sonara a disidència política, així es va detindre a un grup d'independentistes acusats de pertanyer a Terra Lliure, foren torturats i maltractats a comisaria (una sentència del tribunal d'Estrasburg així ho conclou i condemna a l'Estat Espanyol pels fets), passant una temporada a la presó. Llavors, ningú es va omplir la boca parlant de drets humans, no fora que els partiren la cara com als independentistes represaliats. Repetisc, molt de garrot és el que fa falta.

Si em fique a pegar espardenyaes...

Fa temps que li estic pegant voltes i sempre arribe a la mateixa conclusió. Al País Valencià estem arribant a unes quotes de patetisme que couen només de veure-les. Som com els conflictes oblidats, eixos que surten per la tele i ja no els fas cas, que s'han perpetuat a les notícies i que ens provoquen una sinistra indiferència. Ningú es fot les mans al cap quan la dreta o l'esquerra institucional en fan de les seues. Que el compromís fa fàstic, no pasa res, es normal en la comunidad valenciana, que l'arquebisbe de valència, "de cuyo nombre no quiero acordarme", es marca una xuleria neofatxa i engega la construcció d'un monument en memòria dels martirs de la fe, mary no pasa nada, en Valéncia eso és normal, que el cap de suro del Camps encara no ha rebut els familiars i víctimes de l'acciden de metro, nano tampoco pasa nada, i així vos en podria dir fins a les properes eleccions, això si, tornaria a guanyar, perdó, a arrasar el PP.

I sols em faltava que un repentinat, dels que treballa a la mateixa empresa que jo, diguera sense cap tipus de mirament que "el tambien puede hablar valenciano, solo tinene que ponerse a soltar espardeñás"

u, dos i tres, quatre, cinc i sis, jo em calmaré tots ho veureu, uff!...

Contra la censura, llibertat d'expressió!!

Sense comentaris...

Amb estima

Hui vull usar el blog per a enviar-li una abraçada i tota la meua estima a una bona amiga i a tota la seua familia. Estan passant un mal moment perquè una persona molt estimada ha marxat. També tota la meua força per al seu company, el meu germanet de Xeresa, que també s'ho està passant malament. Per a tot el que necessiteu, ja sabeu.

Allà on estiga de vacances segur que està molt orgullós de la seua familia i amics.

Fins sempre Pep.

Socarrats Vs Rus-tits

Quan parle de Xàtiva tots sabeu que no ho puc fer des de l'objectivitat, suposa massa per a mi. A més, tots els que conec que per diferents raons han tingut que emigrar de la patria dels socarrats en parlen d'aquest niuet, on la calor et consumeix, amb una estima exaltada i exagerada. Altres em direu, si no vens mai!, és cert vaig quan puc, però això no vol dir que no me l'estime com el que més.
Xàtiva és famosa per moltes coses. Ara per desgracia, per ser el camp d'operacions d'un personatge anomenat Alfonso Rus, un tio que es va fer ric venent llavadores i frigorífics i que l'ambició per ser alcalde el va portar a fer mil experiments polítics, fins que va veure el filó que li otorgava el PP de Zaplana, Rita i companyia. Sense menysprear la gran ajuda que li va otorgar la nefasta gestió que el PSOE-PSPV, amb Calabuig al capdavant, va realitzar al poble. Com tots sabreu les darreres eleccions Alfonsito tornà a guanyar, amb polèmica de banda i menyspreu fanfarró als xativins inclosos. Però és que la Xàtiva lluitadora, la que plantà cara al botiflers ara fa just 300 anys o la que va suportar el bombardeig de l'estació durant la guerra in-civil, ha desaparegut. Ara la capital de la Costera té més fama pel "llepa'm ací que m'agrada més", els macro concerts a la "enter-price" taurina o la quantitat de fatxes, de tota la comarca, que es passegen pels seus carrers. Tota aquesta nova fornada d'estòmacs agraits es podrien anomenar Rus-tits, els de la nova religió municipal, aquella que valora l'opulència davant la necessitat i que de tant de riure-li les gràcies al del Ferrarri, se'ls ha quedat cara de jockers i llengua de gat.
Però a l'hora, està eixint, com d'una herba que creix entre l'asfalt, una resistència ferma, un grup de gent, joves i no tan joves, que s'oposen a aquesta Xàtiva de pandereta i que volem fer-ne una de lluitadora i digna, maulets del segle XXI que no volem oblidar d'on som i que som. Que portem amb orgull el nom de Socarrats, perquè és com la marca que tot xativí ha de dur gravada a la seua memòria, la de la resistència i el valor de ser socarrats i no rustits.
300 anys d'ocupació, 300 de resitència!!

Lo queremos todo

"Lo queremos todo" (edit. Traficantes de Sueños) és el títol del darrer llibre que he llegit. En ell, Nanni Balestrini (escriptor, historiador i militant polític italià) ens narra, a partir d'experiències pròpies, la lluita dels obrers italians als anys 60 i 70.

Agafant les lluites dels obrers de la Fiat, Balestrini mostra les gran reivindicacions proletàries, exemplifica el conflicte social, les diferències entre el nord industrial i el sud més rural, de treballar per viure i no, de viure per treballar. Amb una forma d'escriure un tant anàrquica (manca de signes de puntuació, majúscules, etc) i un llenguatge directe l'escriptor crea un relat lleuger i de ràpida lectura, que és impossible que et deixe indiferent.

"Lo queremos todo" estableix un discurs polític-ideològic de fàcil comprensió, sense utilitzar cap dogmatisme, ni pompositat. Balestrini assenyala a tots, sense distincions "sindicalistas, burocratas del PCI, falsos marxistas-leninistas, policias i fascistas tienen una característica en comun el pánico condenado a la lucha obrera, a la capacidad obrera de mandar al infierno al patron..." "son los piojos de la classe obrera". Són frases que exemplifiquen la contundència de les sues afirmacions.

Balestrini deixa ben clar que, aquell que menysprea la capacitat organtizativa del proletariat, o que la vol monopolitzar, és un esquirol i un traïdor.

Re-acció, Reacció!!

Tac, tac, tac. Eixe martell insoportable. Estem dinant i a les noticies televisives apareix el portaveu de la conferència episcopal amb la mateixa cançó de sempre. La jerarquia eclesiàstica demana als pares, que es mobilitzen contra la nova assignatura que preten impulsar el govern del PSOE en substitució de la de religió, educació per a la ciutadania. No, no la vaig a defensar, "deu em guarde" de defensar una llei, que malgrat les bones intencions que preten vendre, sols continua educant a la gent en els valors neolliberals actuals, en "una, grande y libre" light, adoctrinant individus i perpetuant el sistema establert, Status quo forever!!.

Però el que és cert, és que aquest estat té una mancança brutal de cultura democràtica. S'haveu preguntat mai, quin és el percentatge de joves, nascuts després de la mort del de Ferrol, que coneixen la definició etimològica de la paraula democràcia? Doncs de segur que la quantitat ens esborronaria. I no vos dic res dels que el 20 de novembre de 1975 es gitaren membres del "movimiento" i es despertaren el 21 més demócrates que el tato, i amb la falta de pràctica ja es sap.

A tothom se li omple la boca quan parla de democràcia, de l'Espanya plural, de les autonomies, això si, "a la piel de toro que no me la toquen o saco los blindaos ipso facto"

La reacció d'un gruix important de gent a les paraules de personatges com Gimenez Losantos, Rajoy o la mateixa església, són una prova empírica que aquesta societat no es deté mai a analitzar i fer un poc de memòria històrica i crítica. No et pots fotre les mans al cap, quan es planteja que la gent pot decidir lliurement a quin estat pertanyer (dret d'autodeterminació), o que la gent es case amb qui vullga, no sou tan demócrates?. No pots passar-te tota una legislatura exint al carrer darrere d'una pancarta, quan no fa massa el teu lider suprem, diguem-li Aznarin, va qualificar de "pancarteros" a la gent que eixia al carrer demanant que no s'anara a una guerra, contra una ocupació il·legal.

No et pots atrinxerar en la reacció continua, en la desqualificació i en tu ets el roín i jo sóc el bó. Així com no voleu que el feixisme s'institucionalitze? La irresponsabilitat de personatges com els abans esmentats és una marca perpètua d'aquesta societat.

S'omplen la boca parlant de progrés econòmic i estan acollonits quan escolten parlar de progrés social i democràtic. Perquè serà?

Guillem Agulló ni oblit, ni perdó!!

Ací vos reproduixc la carta que els Maulets de l'Horta li vam escriure a Guillem Agulló en el 14 aniversari del seu assassinat.

"Estimat Guillem: Som els maulets. Un any més, i ja en van 14, hem vingut a la Plaça de l'Ajuntament del teu poble a recordar-te, homenatjar-te i denunciar un cop més que continuem sense trobar allò que busquem des d'aquell trist 11 d'abril de 1993: la veritat i la justícia.
Ja son 14 anys d'impunitat, 14 anys de mentides, 14 anys de dolor, ràbia continguda i lluita, però, sobretot, son 14 anys sense tu, Guillem. Perquè uns assassins sense nom decidiren acabar en la teua jove vida, decidiren que uns gossos botxins i neonazis t'executaren. I decidiren que el teu assassinat continués, com si de les pitjors tortures de Garzon es tractés, molts anys desprès. Perquè 14 anys desprès encara embruten el teu nom aquells jutges, policies, periodistes, polítics... però ja saps: a cada porc li arriba el seu Sant Martí i, a ells, la història els jutjarà de manera implacable.
Per ací, el mon continua igual de boig. Continua l'explotació de les persones per les persones, de la dona per l'home, de la natura per les persones. Si veieres en que estan convertint la nostra terra potser desitjaries, com moltes de nosaltres, fugir ben lluny i no vorer el que ens estan fent, convertint-nos en el Balneari d'Europa, destruint les nostres hortes i camps (aquelles on segurament jugaries de xiquet), acabant amb els nostres treballs tradicionals, anihilant la nostra llengua, aquella en la qual parlaves als teus amics de Burjassot o de Barcelona.
En canvi, nosaltres som molts més dels que érem fa 14 anys. L'independentisme revolucionari avança sense fre, organitzant assemblees, mobilitzant als pobles, donant respostes i alternatives. Continuem lluitant amb un puny al cap i amb vosaltres al nostre cor (amb tu, amb Davide, amb Roger, amb tots els morts per una Terra Lliure). Aquest any commemorem els 300 anys del començament de la pèrdua de les nostres llibertats. Aquests Països Catalans que tu tant estimaves, Guillem, vol recordar aquesta data amb ànsia de recuperar la nostra dignitat com a poble, la nostra llibertat, la nostra emancipació.
També continuem lluitant, com tu ens ensenyares, contra el feixisme, de carrer o institucional. Ja siga a Xàtiva, València, Girona o Barcelona, les joves continuem organitzant-se per anihilar d'un cop per totes aquesta lacra social que son els España 2000, Ciudadanos por Cataluña, Alianza Nazional, Coalicion Blavenciana i tota la resta de feixistes i neonazis que campen amb total impunitat pels nostres carrers.
Bé Guillem, ací no estem totes les que hauríem d'estar, però sense dubte, cada any som més els que volem recordar-te, els qui no volem perdonar als teus assassins i els seus responsables, els qui, en definitiva, continuem lluitant per la llibertat social i nacional del nostre Poble, perquè ja saps que la lluita continua i que la millor justícia serà la victòria.
Per últim, també dir-te que no oblidem als qui veritablement han estat víctimes del teu assassinat, la teua família: la Carme, la Betlem, la Carmina i el Guillem. Ells continuen lluitant com sempre per la dignitat i per que es complesca amb la Veritat i la Justícia. Ja saps que no han estat ni estaran mai soles, perquè almenys nosaltres, sempre estarem al seu costat, perquè sense ells el somni no és possible.
L'any que ve farà 15 anys que estem sense tu, però esperem organitzar-ne una que porte el teu record fins a totes les cases dels Països Catalans, que faça tremolar els ciments mateix d'aquest sistema i d'aquest estat que ens explota i oprimeix. Ens veiem d'ací un any, tot i que al nostre cap i al nostre cor, restes tots els dies de la nostra lluita.
Bona nit Guillem, i fins demà! Guillem Agulló: La lluita continua! Visca la Terra!"

L'Horta, Abril de 2007.

Soweto.

Per situar-nos una mica. Sudàfrica, una de les nacions estat més antigues d'Àfrica (adquereix plena sobirania d'Anglaterra en 1931 i es converteix en república en 1961), està situada a l'extrem més meridional del continent africà. Colonitzada pels holandesos primer, i més tard pels anglesos després d'una guerra entre les dos potències, va estar fins fa relativament poc controlada per un règim anomenat apartheid, on la minoria blanca marginava i excloia, per llei, a la majoria negra.
Quan en 1948 puja al poder el partit Nacional Sudafricà, el règim d'exclusió s'intensifica, l'aparheid s'imposa com a llei i el poder dels rics blancs es fa més gran. Malgrat les protestes i les accions de resistència de tot tipus, tant pacífica com d'acció directa, en 1956 les autoritats blanques creen els bantustans (guetos, suposadament independents, on es confinava a la majoria negra). Aquesta situació es mantindrà gaire bé fins principi dels anys noranta. Actualment, malgrat que l'apartheid ha estat abolit, aquesta minoria blanca encara gaudeix dels privilegis d'una posició social alta

Molts de nosaltres, altres no, coneguem o ens sona la lluita del poble sudafricà per la figura de Nelson Mandela (Umata 1918). Aquest advocat fou, i és, la imatge viva de la lluita del poble negre, no sols a Sudàfrica, sinó a gaire bé tot el món. President del Congrés Nacional Africà i lider del moviment anti-apartheid i pro drets civils de la població negra, fou torturat, condemnat i empresonat a cadena perpètua en 1964. Abandonà la presó en 1990, va rebre el premi nobel en 1993 i va presidir el país des de 1994 fins a 1999.

Però, jo hui no vaig a contar-vos la història del Mandela. Vaig a contar-vos uns fets que no coneixia i que em varen causar una excitant impressió.

La nostra història es situa a Soweto un barri negre de la perifèria de Johannesburg (ciutat més gran del país) on es confina una gran massa de treballadors. Doncs bé, el juny de 1976 neix en aquest barri una protesta que per les seues dimensions, característiques i conseqüències té una rellevancia especial.

Els estudiants, farts de les imposicions educatives del govern i de les lleis discriminatòries que perpetuaven les desigualtats, de l'obligació d'apendre en afrikaans (llengua indoeuropea de la família de les germàniques usada pels blancs) i en anglès, en detriment de les llengues maternes tribals com el Zulú, decidiren organitzar-se i eixir al carrer per protestar contra el sistema, contra les autoritats i en favor de la igualtat entre blancs i negres. A les escoles s'establiren assemblees on es va organitzar una resistència pacífica però ferma. Hi havia estudiants de totes les edats, marxant pels carrers de Soweto, cridant, cantant i demanant justícia. Les protestes s'intensificaren quan aparegué la policia, blancs enviats pel govern blanc a reprimir les marxes. La tensió s'incrementava per moments, fins que l'enfrontament es va convertir en una carnisseria quan la policia respongué a trets, les pedres i els crits que els llençaven els joves. Perseguiren, detingueren i assassinaren a xiquets i joves sense mirament, com si foren animals.

Quan els seus pares tornaren al barri, després de treballar a la gran urbe, es trobaren amb un panorama desolador i macabre. Els fills que pel matí havien deixat a l'escola estaven al terra morts o mal ferits pel simple fet de demanar llibertat, igualtat i justícia.

La foto que veieu s'ha convertit en el símbol d'aquell maleit dia de juny del 76. Aquest xiquet tenia 13 anys i li deien Hector Peterson, fou mort a trets per policies armats, qui corre espantada al seu costat és la seua germana.

Fou una nova espurna en contra de la injusticia que els blancs havien impossat, no sols a Sudàfrica, sinó a tot el continent.

Hi ha un documental del Canal Odisea que ho explica molt bé "El resurgir de Soweto"

Aquest text el dedique a tots els estudiants i moviments estudiantils que s'han deixat la pell per la revolució social i cultural al món.

Video G8

Ací vos adjunte un video del You Tube que ha penjat la penya en contra el G8. Està prou guapo.

http://www.youtube.com/watch?v=ROUSeH29s58&eurl=http%3A%2F%2Fcat%2Ebloctum%2Ecom%2Fdiferenciairepeticio

Espere que vos agrade. Intentaré actualitzar el blog quan tinga un ratet.

salut companys/es.

Es fa saber!

Ja he corregit les opcions del comentari i ara qualsevol pot fer-me'n un. Salut.

Terra Mítica

L'altre dia vaig anar al parc d'atraccions. I no vaig tindre que desplaçar-me molts quilòmetres, ni pagar una costosa entrada, tampoc vaig tenir que comprar 10 ampolles de xampú al Druni (mítiques entrades a Aquasol), ni vaig fer llargues cues per a entrar o pujar a les diferents atraccions. No vaig tenir que dinar menjar ràpid a preu d'or, ni em vaig deixar l'ànim i els diners tirant a una diana amb una pistola d'aigua i les atraccions podien gaudir-les persones de totes les edats i tamanys.
Tant de temps a prop de mi, i fins fa relativament poc, no me n'havia adonat que el millor parc d'atraccions del País Valencià el tinc darrere de casa. És cert, que en els darrers anys l'han anat escuarterant i reduint, però malgrat tot, encara podem gaudir-lo i veure, olorar i escoltar totes les seues atraccions. Veure com es treballa el camp, quins colors agafa quan arriba el bon temps, el vent que bufa de llevant i que otorga a aquesta terra un clima únic i uns fruits deliciosos. Les céquies, les alqueries, camins, bancals. Els olors a terra, a herba, fins i tot, a fem dels camps que han estat abonats fa poc. Són sensacions que sols pots tenir-les si estimes el teu entorn i si el valores com a part teua i et trenca el cor veure com, probablement, desapareixca baix l'asfalt, el formigó o les urbanitzacions de torn.
Sovint, tendim a valorar les coses pel seu preu en diners i obviem, jo el primer, que al nostre abast tenim tot un ventall de llocs meravellosos que la pròpia natura ha creat i que gaudir-los no ens costa ni un gallet. Passejar cada setmana a l'horta de Benimaclet o la d'Alboraia és per a mi un gran esdeveniment, dintre de la meua monòtona setmana, que no es mesura amb diners.
Després de llegir açò pensareu, i no esteu equivocats, que senc el més profund menyspreu, per aquells que no saben valorar la riquesa que tenim al nostre voltant, que sempre ha estat ahi i que per la febre dels diners fàcils anem a pedre, si, però també vos dic que en una cosa coincideisc amb Eduardo Zaplana, Camps i la colla de lladres que manen al nostre país, jo al meu parc d'atraccions també l'anomene Terra Mítica.

Bona nit.

Indignació.

Pensareu que el títol d'aquesta entrada correspon al meu sentiment respecte a les eleccions d'ahir, però m'he proposat no escriure res sobre els resultats al País Valencià, de moment. El escalfament electoral podria provocar que l'article fora massa violent.
La meua indignació correspon a uns fets que em produeixen una mescla de vergonya i incredulitat.
Tot va succeir la semana passada quan eixia del metro per a anar a treballar. Faltava un quart d'hora per a les nou del matí, quan a l'eixida del metro estaven, cosa poc usual, els revisors del servei de ferrocarrils de la generalitat controlant que tothom tinguera en regla els seus "papers". Com és normal a eixes hores el metro va de gom a gom i molta gent no està en condicions de demostrar que la seua "documentació" està en regla, a molts els han deixat el bono o s'han colat dues persones amb un mateix tiquet, trampes mil.
Havien parat a dos xiques que intentaven treure el tiquet corresponent, altres discutien amb el revisor que el bono el tenien en propietat i finalment en un lloc apartat, com si d'alguna cosa moralment il·legal es tractés, hi estava un revisor demanant a dos joves forasters (semblaven de l'est) que demostraren que el bono els pertanyia i que no havien intentat colar-se. El paio havia cridat a dos matons, ai!, perdó, seguretats, per a que l'acompanyaren en aquell dur interrogatori a dos "perillosos delinqüents". El pobres xics feien una cara de resignació que no els cabia al cos i es miraven la situació amb cara de "que vol aquesta gent a les 9 del matí?". Val a dir, que de les cames dels seguretats se'n feien dos d'aquells sorpresos individus i fixant-me una miqueta més, vaig apreciar que un dels seguretat duïa una porra extensible, adornada amb una minúscula bandereta d'Espanya amb un escut de la legión, lagarto, lagarto. Vaig continuar el meu camí fent-me una sèrie de preguntes, amb contestacions massa òbvies.
És prou trist, que el fet de ser extranger t'aporte un plus de perillositat com a individu d'aquesta societat.

Per què l'altre revisor no necessitava de dos goril·les per a demanar-li explicacions a les xiques? Per què el revisor tenia tanta por dels dos forasters?. Són preguntes que en la València de les majories absolutes tenen fàcil contestació. No ho he pogut evitar...

Espanyol de la història??

Reis hi tenim de molts tipus al nostre imaginari qüotidià, tenim els, sempre entranyables, reis mags d'orient, els reis de les baralles de cartes, que depenent de l'indret on jugues, els pots fer servir al truc o no, el lleó rei de la selva o a Elvis rei del rock and roll.

Doncs bé, com tots sabeu, els qui habitem aquest estat tenim un altre rei, "Don Juan Carlos I" i no ès que els ciutadans d'aquest estat siguem més aclaparadors que la resta del món i vullguen tenir més icones monàrquiques que ningú, no. És que ha tocat per la gràcia de deu i d'un personatge xaparret, que va decidir que el Juancar, com li dirien a "Castefa", el succeira al capdavant de l'estat, això si, és més alt i templat que el seu mentor, en això s'ha guanyat. I com no podia ser d'altra forma quan arribà la "democràcia", tots els demòcrates l'acceptaren per a que fos el cap d'estat de la monarquia parlamentària que a hores d'ara patim. Els feia llàstima l'animalet i por remoure la merda, per si els feixistes s'emprenyaven, i ja sabeu com se les gasten els fatxes quan s'emprenyen.

I a que no imagineu que li ha passat al, "sempre entranyable", rei de todos los españoles?, l'han coronat, valga la redundància, com a l'espanyol més important o més gran de la història. Si si, el xupoptero oficial de l'estat ha estat escollit per l'audiència d'un programa d'Antena3, que com a bons espanyols han seguit una serie de criteris molt exclusius, que el Juancar acompleix de sobra, té pasta, la nostra pasca clar, té uns bons padrins i no ha pegat brot des que el pariren. Reuneix totes les qualitats per a convertir-se en un espanyol respectable. I no penseu, que la resta de xupoteros reials que habiten la Zarzuela es van quedar darrere, no, entre els 10 primers classificat hi havien 4 familiars més, tot un record d'honorabilitat.

A mi se m'acudeixen molts espanyols que podrien estar per davant de la casa reial en aquesta classificació i estic segur que a vosaltres també, però pel que es veu, a l'Espanya "cañi" i submissa no.

Ja fa molts anys que no em considere, per moltes raons, espanyol i després de proves de burrera televisiva com aquesta jo em borre definitivament, i vos dic a vosaltres, als que teniu duptes sobre la vostra espanyolitat, que quants exemples més necessiteu per peglar del tot?. No vull pertanyer a aquest estat, per això des d'ací vos dic, construim els Països Catalans!

País de "tonadilleros"

Aquest text el vaig redactar farà cosa de dos mesos i veient el que ha passat amb la copletista, crec que l'he de penjar, perquè està sospitósament d'actualitat, jutgeu vosaltres mateix.

Podria titular-se de diferents formes, com "Per què tota la merda ens cau a sobre?" però he decidit titular-lo "País de "tonadilleros"".

11/02/2007

"L'altre dia estava fulletjant el Levante, i en la secció espectacles vaig veure una crònica del darrer concert que la folclòrica espanyola Isabel Pantoja havia realitzat al Palau de la Música de València, si si al nostre palau de la Música, el mateix on no es concedeixen espais per a música i músics que s'expresen en la nostra llengua.

Doncs bé, la “tonadillera”, convertida en martir arran de la mort del que fou el seu primer marit “paquirri”, ajusticiat per un noble animal en la plaça de bous de Pozo Blanco allà per l'any 84, i més tard per l'empresonament del seu nou amor Julian Muñoz alias “cachuli” per enriquir-se amb diners del poble i especular amb terrenys del poble, “noble” animalet també aquest, va repartir passió, força i entrega a sobre de l'escenari, esperonada pel cumul d'injustícies que ha hagut de passar, dictava el diari, més o menys. Un torero i un lladre, bon ull el d'aquesta xica. Com diria ma iaia, “esta xica se'ls tria amb el bolsillo ben ple”.

La crónica seguia relatant la quantitat de “piropos” que el “respectable” li reballava com si d'un concurs es tractes, “eres lo mejor de..., no no.., eres lo mejor del.... i quan van arribar a lo mejor del universo, aquella dona s'escorria allà dalt de l'escenari orfe de qualitat musical i, sobre tot, de seny.

I és que si tinguerem que realitzar una metàfora sobre la societat valenciana, no hi hauria cosa més adient que l'actuació d'una folclòrica al Palau de la Música, aquest edifici convertit en país, la tonadillera de cap del consell amb els músics com a consellers i fent els cors Rita Barbera i per amanir-ho tot un poble convertit en públic, rient-li les gràcies i engrandint-la com a un profeta que ha vingut per fer-nos un lloc a aquest desbaratat món.

Cada dia més, el País Valencià és un gran escenari on els dirigents polítics es dediquen a actuar d'esquenes a la realitat quotidiana i als problemes que afecten a la societat, sols els agafa l'all al cul quan s'apropen les eleccions i com si d'una carrera de pati d'escola es tractés, els agafa allò de, “tonto l'últim” i comencen a inagurar, prometre i esclamar tot allò que després no compliran perquè els diners es gastaran en American's Cup, Fernandos Alonso i Pantojes, com diria un castellà, de tres al cuarto, maleït país de “tonadilleros”, maleït país aquest".

la samarreta....

Si hi ha un personatge aclaparador i fascinant dintre de la nostra cultura, la dels Països Catalans, és l'Ovidi Montllor. Per moltes raons, l'alcoià ha segut i és, un actor, un músic, un cantant, un paiasso, encantador. La força, la claredat i l'acidesa dels seus treballs el convertiren en tot un exemple a seguir per molts.

Deia les coses clares i amb total sinceritat, per això, en un moment determinat aquells que en primer moment foren els seus aliats, el van relegar a un segon lloc quan la contundència de les seus lletres, ja no era necessària per lluitar contra la dictadura, perquè ja teniem democràcia, la seua democràcia, farsants!!!

Però l'Ovidi hi va continuar, junt al Toti, fent cançons, música i cagant-se en la mare que els va parir sense pels a la llengua, perquè era valencià, alcoià, esquerrà, i tot plegat, català. La montserrat, la samarreta, perquè vull, va com va, són peces irrepetibles que expressen la voluntat d'un poble, d'una societat que després de molts anys ha de treure a l'Ovidi del mateix calaix on les institucions l'han tancat junt al Fuster, a l'Estelles, al Valor o a qualsevol que pense que més enllà de la Senia tenim país.

Un dia una malaltia traïdora se l'emportà de vacances per sempre, però com ell deia "qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar, amb les darreres cançonetes..." i tant que ho ha fet, per mi, allà on estigues de vacances Ovidi, és un plaer que m'emprenyes.

Des d'ací, i per a tots aquells que entreu al blog, faig una crida a recuperar-los a tots, a l'Ovidi, al Joan, al Vicent, la nostra cultura en definitiva. Reivindiquem-los com a nostres i expandim la seua obra de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar i a tot el món.

Com dien els inadaptats "Ovidi que ningú t'oblide......"